A debat: la possibilitat de l’ascens directe de l’Espanyol, il·lusió o realitat?
Per al RCD Espanyol, la jornada 37 de LaLiga Hypermotion va suposar una altra vegada un gerro d’aigua freda. Encara que es presentava com una nova ocasió per a avançar cap a la meta de l’ascens directe, l’empat contra Elche va tirar per terra les il·lusions del conjunt de Manolo González: l’empat del Leganés front el Zaragoza , ocorregut just abans que els pericos saltessin al camp contra els il·licitans, els havia col·locat momentàniament en el segon lloc de la taula, a escassos dos punts de distància dels pepineros. No obstant això, l’Espanyol no va aconseguir treure partit la situació i el seu duel amb Elche va concloure en un empat a dos, un marcador que no afavoria prou als interessos dels nostres, quedant l’Espanyol amb 60 punts. El diumenge, Eibar i Valladolid tenien la possibilitat d’escalar posicions significativament: no obstant això, únicament el Pucela ho va aconseguir en vèncer l’Huesca, igualant en punts al líder de la classificació, el Leganés, amb 64. Per part seva, l’Eibar va sofrir una inesperada derrota davant l’Albacete, quedant-se amb 61 punts. L’Espanyol, després de collir quatre empats i una sola victòria en els seus últims cinc partits, necessita en la pràctica guanyar gairebé tots els encontres restants i esperar pacientment les ensopegades dels seus adversaris per a aconseguir una de les dues primeres posicions i eludir el playoff, al qual sembla estar abocat en l’actualitat.
A ‘La Grada Ràdio’, aquest dimarts hem continuat analitzant sobre aquest Espanyol que veu com se li va esfumant la possibilitat d’un ascens directe amb cada empat, enfrontant-se a un playoff de resultat incert. Com diem, els dos conjunts que encapçalen LaLiga Hypermotion, Leganés i Valladolid, avantatgen en quatre punts a l’equip de Manolo González, que està obligat a enllaçar una bona sèrie de victòries consecutives per a mantenir viva aquesta possibilitat d’ascendir directament: l’objectiu passa per sumar entre 12 i 13 punts, començant aquest diumenge per l’Sporting de Gijón.
La curiosa comparativa Keidi Bare – Álvaro Aguado: es trenca el mite
El nostre analista de guàrdia, Àlex Cobas, ens ha mostrat un gràfic confeccionat pel nostre company en les transmissions dels partits Ramon Borrós que compara les prestacions d’Álvaro Aguado i Keidi Bare, del qual es desprenen algunes conclusions si més no, curioses: en passades intentades és millor l’andalús, però en percentatge de passada completada la xifra és molt similar, la qual cosa crida l’atenció pensant en el perfil del primer, suposadament molt més tècnic; igual succeeix amb el de passades i conduccions progressives. A partir d’aquí, en preses reeixides -superar a rivals- gana l’albanès; en tocs en l’àrea rival també, en passades de darrere rep més Keidi, que juga més avançat. Keidi Bare és superior en les estadístiques ofensives en camp rival. En gols esperats està per davant Aigualit, però en trets i assistències guanya Keidi Bare. En resum, en els aspectes en què està per davant Aigualit és per una diferència no massa destacada, i en canvi en l’últim terç està més present Keidi Bare, per molt, que enguany està exercint un rol diferent del qual ens tenia acostumats.
Temps de tertúlia: la possibilitat de l’ascens directe de l’Espanyol, il·lusió o realitat?
En el temps de tertúlia, hem comptat amb Toni Bermejo, Àngel Bergadà i Ferran Granell. Bermejo, un professional en aquest àmbit, destaca l’estat ciclotímic en el qual viu el espanyolismo aquest curs, a salt de cavall entre “un optimisme injustificat abans dels partits i un pessimisme atroç després” perquè es fa una anàlisi més per la via del sentiment que de la raó. Al final, “l’Espanyol és un altre més en un grup dels equips mediocres que deambulen en la part alta de la taula, el més normal és acabar en playoff. Àngel Bergadà explica per la seva part que “entre esglai o mort trio esglai, el menor dels mals. Ja sabeu el que penso de la gent que dirigeix l’Espanyol, però no em vull descentrar del primordial ara; estem en un partit on ens juguem absolutament tot i no vull perdre el temps parlant de Chen Yansheng, de Mao Ye o de la venda, vull posar-lo tot per a ajudar a l’Espanyol . Això no amaga que sigui una merda de temporada, un desastre absolut, la gestió és nefasta, i quan acabi la temporada soc partidari de ser molt durs contra la directiva i els que ens han portat fins aquí, però mentre hi hagi una opció, per difícil que sigui, per ella. L’Espanyol es juga més que un ascens”. Ferran Granell ha clamat davant la percepció que jugar la promoció d’ascens és un fet consumat: “No suporto aquest conformisme i mediocritat, sembla que ens volen fer veure que cal conformar-se amb el playoff”.
