Roger Martínez: “Manolo González em sembla un entrenador perfecte per a l’Espanyol”
Fa a penes una setmana, l’Espanyol oficialitzava l’acord amb Roger Martínez perquè segueixi el jugador del filial, que ja sap el que és jugar en Primera divisió vestint la blanc-i-blava, ampliï el seu contracte fins al 2026 més una temporada addicional. El migcampista, que va arribar al club en la temporada 2018-19 per a formar part del Cadet B, ha anat superant etapes fins a portar tres temporades sent una peça important en l’Espanyol B, i després de convertir-se en el quart futbolista del filial a debutar el passat curs amb el primer equip, ara molts consideren que està ja preparat per a tenir un major protagonisme en aquest. De moment tan sols acumula vuit minuts en LaLiga Hypermotion, en el 2-2 davant l’Eibar de la jornada 14, i ara està per veure si una vegada finalitzada la temporada per al filial pot tenir més oportunitats en el conjunt que dirigeix un home que el coneix a la perfecció, Manolo González.
Roger Martínez ha estat aquest dijous protagonista en el twitch de Javier d’Haro, on el migcampista perico ha parlat de la seva situació personal. El badaloní, que ha reconegut que “és un somni continuar fent passos amb el club que vols”, ha parlat de la seva experiència amb Manolo González, al qual va tenir al comandament en el filial fins al seu ascens a la banqueta del primer equip: “És un entrenador que viu molt el futbol en categories inferiors; igual no ha jugat en Segona A però té molt clara la seva idea de joc, com atendre i millorar als jugadors, em sembla un entrenador molt bo i perfecte per a l’Espanyol ”. El jove migcampista, que ja va debutar en primera amb Diego Martínez la passada temporada, lògicament voldria com tots els nois de la Base tenir més oportunitats amb el primer equip; la clau és en qualsevol cas la “paciència; mai saps quan tindràs l’oportunitat i quan arribis aprofitar-la, perquè si no arribarà un altre i t’atropellarà. Treball”. Roger Martínez reconeix que no és senzill fer un trajecte d’anada i tornada al filial després d’haver jugat amb l’equip bandera: “És difícil, toques el que és l’elit i l’endemà has de baixar. Em va tocar passar-ho i vaig aprendre moltíssim. Al final el teu equip és el filial. La base és al cap, a treballar psicològicament aquest tema, treballar-lo i controlar-lo. Sé el que vull i el que hi ha ara mateix”. Jugadors com Joan García o Omar El Hilali són en aquest sentit un mirall on mirar-se: “Són persones que estan en la nostra situació i que per necessitats de l’equip han pujat i el fan bé, com Omar El Hilali. És un honor i un reflex per a fixar-nos. Joan és l’exemple per a mi i tota la Dani Jarque, un xaval que va estar molts anys sense jugar, i que al final ha tingut el seu recompensa; a mi em recomana paciència, que si continuo treballant tindré la meva oportunitat”.
