Un començament amb bon peu: Manolo González, o l’art de col·locar cada peça en el seu lloc i tancar debats a l’Espanyol
Una de les virtuts que cal destacar del nou tècnic del RCD Espanyol, Manolo González, és que en un dia en què se sabia en el centre de totes les mirades va evitar qualsevol temptació de deixar-se vèncer per un atac d’entrenador, i no va experimentar amb cap variant estranya. Més aviat al contrari, un dels aspectes en què va destacar va ser a reordenar unes peces que durant l’anterior etapa de Luis Miguel Ramis havien estat repartides en alguns casos de manera bastant aleatòria sobre el tauler, aportant una important dosi d’ordre i sentit en el joc.
Javi Puado, el necessari retrobament amb el gol del davanter de l’Espanyol
Un dels exemples més clars ho tenim en Javi Puado. El català, que no marcava des del passat 19 de desembre davant el Burgos i que no havia trobat la seva millor versió amb Luis Miguel Ramis, obligat a desembolicar-se en una zona del camp on no pot desenvolupar les seves millors característiques, va trigar set minuts a marcar davant el Saragossa. Precisament a Manolo González se li preguntava en la prèvia de l’encontre de La Romareda sobre la manera de recuperar al millor Puado, un home que havia destacat en la seva aportació golejadora abans de l’arribada de Ramis, però que amb el tarraconense hi havia quedada totalment enfosquit en aquesta faceta. El preparador gallec no va poder ser més clar amb la seva contestació: “Intentarem que es donin aquestes situacions, tinc el màxim respecte pels entrenadors que hi ha hagut abans, si l’equip està tercer és gràcies al treball de Luis García i de Luis Miguel Ramis, el que cal buscar és perquè facin gols que tinguin situacions. Cal mirar si Puado ha tingut situacions clares de gol. Ell està bé, tranquil, amb moltes ganes, és perico i té moltes ganes d’acabar la temporada amb bons números i amb l’equip on ha d’estar”.
Efectivament, set minuts va trigar Puado, jugant allà on millor es desembolica, a marcar un gol que se li resistia ja molts mesos. I el gol va arribar a més en una jugada protagonitzada per Brian Oliván, que després de protagonitzar una de les cavalcades a les quals ens tenia acostumats abans que fos castigat a la suplència per Ramis després del fiasco a Elda ens tenia acostumats.
Brian Oliván, càstig aixecat
De fet, el disseny de la jugada va recordar enormement als gols de la millor etapa de Luis García en la banqueta. La volta de Brian Oliván, que no tenia minuts des del 28 de gener en el Pepico Amat davant el Eldense, va suposar tornar a veure en aquesta zona a un lateral esquerre natural, deixant en l’armari la solució a la qual venia recorrent Ramis de col·locar en aquesta zona a Leandro Cabrera, que retornat al centre de la defensa al costat de Víctor Ruiz va signar una bona actuació.
Per desgràcia, Brian Oliván, una vegada aixecat aquest “càstig” amb la marxa de Ramis no podrà aportar els seus centres en complir cicle d’amonestacions, però tot indica que el seu lloc l’ocuparà un altre lateral natural, Ian Forns, i no es recorrerà de nou a fórmules estranyes. Quan torni a estar disponible, Brian sabrà que la seva situació s’ha normalitzat: va començar la temporada sent un fix en els esquemes del llavors tècnic perico, Luis García, amb el qual va entrar en totes les convocatòries excepte en la jornada 5 davant el Llevant, a causa d’una lesió en el bíceps femoral que es va produir una setmana abans quan els blanc-i-blaus es van imposar a la SD Amorebieta per 3-2 en el Stage Front Stadium; el defensa va haver de ser substituït en el minut 23′ d’aquell encontre per aquest motiu, i no va tornar fins a la jornada 6 davant el Eldense, en què va jugar l’última mitja hora. A partir d’aquí, va ser titular en tots els partits fins al cessament de l’asturià. Amb l’arribada de Luis Miguel Ramis va continuar sent habitualment de la partida fins a la citada derrota a Elda; després d’aquest encontre, Brian Oliván desapareixia del mapa, amb dos partits seguits sense anar convocat -davant Levante i Racing- i altres tres entrant en la llista, però sense disputar ni un sol minut -Mirandés, Eibar i Huesca-. Malgrat que s’especulava que pogués quedar assenyalat per la derrota en el Nou Pepico Amat, posteriorment se sabia que no va poder entrar en la següent convocatòria davant el Llevant per un problema físic; el barceloní venia sofrint uns problemes en l’abductor al llarg del curs, la qual cosa li havia estat impedint rendir al 100% amb l’equip. Entre dubtes i especulacions que van portar a un sector de l’afició a acusar-lo d’haver-se “esborrat” del partit. Ramis va haver de sortir a la palestra a intentar aclarir la situació, encara que deixant clar que al seu parer el problema de Oliván venia motivat més per una molèstia que no per una lesió. El cas és que fins al cessament del tarragoní, no tornaria a jugar ni un minut.
Rubén Sánchez, protagonisme recuperat després de la seva tornada a l’Espanyol
Un altre dels casos oberts durant l’etapa Ramis era el de Rubén Sánchez, titular també en La Romareda i que tot sembla indicar es perdrà el partit del dissabte per un microtrencament fibril·lar en el bessó de la cama dreta. El jove futbolista perico estava vivint una situació molt incòmoda, i a més de forma comprensible, ja que se li va rescatar a la fi del passat mercat d’hivern quan estava jugant-ho tot en el Mirandés, tallant d’aquesta manera la seva gran progressió futbolística, per a dedicar-se a escalfar banqueta aquí en l’Espanyol . En teoria li ho recuperava per la seva polivalència, ja que pot cobrir dues possibles posicions, la d’extrem dret i la de lateral, augmentant així la competència amb homes com Jofre Carreras, Salvi Sánchez, Omar El Hilali, Oscar Gil i Javi Puado, però malgrat aquestes credencials només havia jugat 45 minuts contra el Racing de Santander i altres 3 enfront del Mirandés, per a no tenir participació ni enfront d’Eibar, Huesca i Alcorcón; és a dir, un total de 62 minuts, cap d’ells en les tres últimes jornades. Unes xifres que contrasten amb el fet que venia de ser titular i jugar els 90 minuts 15 partits seguits en el Mirandés. No obstant això, Manolo González no va dubtar a donar-li la titularitat, la primera des del seu retorn, concedint-li de nou un protagonisme molt esperat pel jove jugador barceloní.
Gragera, titular d’entrada
Un altre jugador que estava comptant amb poca confiança per part de Luis Miguel Ramis i va figurar com a titular a Saragossa va ser José Gragera, just una setmana després d’aparèixer en un onze per primera vegada en 2024. Un ostracisme al qual estava també sent condemnat per part de Ramis, molt poc comprensible donat l’alt nivell de joc que ha ofert el jugador asturià sempre que ha tingut l’oportunitat de vestir de curt.
Melamed, un actiu que no pot malgastar-se
En la llista de debats que també va tancar Manolo González va ser el de Nico Melamed. El nou entrenador perico no va dubtar a donar-li entrada en la primera oportunitat en què el seu estat mèdic ho va permetre, tancant qualsevol especulació a l’entorn de si és o no convenient comptar amb un futbolista que molt probablement abandona la disciplina blanc-i-blava a final de temporada. Manolo González ja va deixar clar en la prèvia del partit “la seva idea era ajudar a l’equip el màxim possible, que vol estar a mort fins a final de temporada”; i efectivament, l’Espanyol no pot tirar pedres contra la seva pròpia teulada renunciant a un reforç de luxe cara a aquests últims partits del curs, on està en joc l’objectiu de l’ascens. Les ganes de Melamed de tancar de la millor manera possible la seva etapa en l’Espanyol a final poden revertir en el bé de l’equip i de la institució, alguna cosa que està per sobre d’altres consideracions.
