Raúl Tamudo: “Quan vaig fer el Tamudazo, vaig recordar que l’any anterior ens havien cantat ‘A Segona, a Segona!'”
Raúl Tamudo: del futbol de carrer a l’Espanyol, la història d’un golejador que va desafiar al destí, narrada pel seu protagonista.
Jot Down publica l’entrevista que José Mª Albert de Paco i Álvaro Corazón Rural van fer a l’exjugador del RCD Espanyol, Raúl Tamudo, fa uns anys en la qual es fa un extens repàs a la seva carrera i als seus avatars personals. El mític 23, que explica com va aprendre a jugar al carrer -“sempre li deia al meu germà que no savia com podíem jugar allà al futbol, passant tota l’estona la gent i els cotxes. Les porteries eren els baixos dels cotxes. Com els meus pares estaven sempre treballant, passàvem el dia al carrer. Igual el futbol ens va salvar d’altres temptacions. Però és una pena que s’hagi perdut el futbol de carrer. Ja no ho veus, això. Ni a Barcelona ni a Santa Coloma. Ara és futbol d’escola, on es cuida molt al nen. Abans et buscaves la vida i així s’aprenien moltíssimes coses. Crec que els futbolistes amb un passat de carrer tenen un plus”, recorda la seva prova amb el FC Barcelona, que podria haver acabat canviant el curs de la història: -“Estava al Milà de Santa Coloma i en un partit al camp de la Damm, que vam perdre 7 a 6, quan guanàvem 2-6, vaig fer cinc gols i vaig fallar un penal, però no em van tirar la culpa [riures]. Va aparèixer un home preguntant si estava per allà el meu pare. El va trobar i li va dir que era observador del Barça i que em volien agafar. Vaig estar un any entrenant alhora amb el Barça i amb el Milà, dos dies de la setmana amb cadascun d’ells. Fins que va arribar l’estiu i em van dir que, per decidir-se, havia d’anar a un torneig. Vaig anar-hi, vaig marcar els meus gols i, en acabar, em van dir que estaven molt contents i que em farien la fitxa. Encara no m’han cridat [riures], ni tan sols per dir-me que no. En fi. Llavors, va aparèixer José Manuel Casanova i em va dir que em volia per a l’Espanyol. El Barça no trucava i el meu pare em va recomanar que li digués que sí a José Manuel. Jo tenia tretze o catorze anys i ens va convidar a dinar a mi i als meus pares per agafar confiança. Per a mi això, ja va ser emocionant, això d’anar a menjar amb l’oncle que fitxava els jugadors de l’Espanyol. Recordo que em va donar una targeteta amb el seu nom i l’escut del club brodat en or. Quan vaig anar a l’escola i vaig mostrar la targeta als companys, em deien ‘Tio, ja tens la vida resolta!’. Jo pensava que exageraven. I després mira, no estaven gaire equivocats”.
Tamudo elogiava especialment al considerat pare de la pedrera perica: “Tots els de la meva generació vam sortir gràcies a José Manuel Casanova. Crec que no anava ni a casa a dormir, estava tot el dia veient futbol. Al Málaga feia el mateix. Tenia controlat el mercat de futbolistes joves de tot Espanya. Perquè abans, l’Espanyol no tenia pedrera. Un dia entrenàvem al camp del Polígon Gornal, altres dies anàvem als camps de les cases barates de la Zona Franca… Sortia de casa meva a les cinc de la tarda i tornava a les onze. Agafava el 38, mai se m’oblidarà el número perquè moltes vegades hi havia gent a l’autobús ficant-se ‘cavall’. Feia el trajecte sol cada dia amb quinze anys. Si els nostres pares haguessin vist allò, igual no ens haurien deixat anar-hi. Després es va fer la Ciutat Esportiva i feia goig anar a entrenar allà”.
El davanter va formar part d’una generació inoblidable: “Mai sortirà una fornada com aquesta. No sols futbolísticament, sinó a nivell humà. Es va formar un grup molt fort, d’amics; la majoria havien coincidit en el juvenil. El primer que va pujar va ser Soldevilla. El van expulsar perquè només sortir a San Mamés va donar-li una hòstia a Alkiza o a Julen Guerrero, no recordo quin era. Allí vam veure que si ell podia arribar-hi, la resta també. En el plànol personal, el meu millor amic va ser De Lucas. Congeniàvem molt bé. Ell posava la cara i jo… diguem que m’ho passava molt bé al seu costat [riures]. Una vegada en un aeroport, un grup de japonesos el van confondre amb Ricky Martin. Es van acostar a ell cridant… jo em petava de riure”.
El debut de Tamudo a LaLiga, va respondre anotant un gol vital per a l’equip a Alacant: “Anàvem perdent, la cosa pintava magre, no sé si entràvem en zona de descens fins i tot. Em va donar el senyal Paco Flores perquè escalfés i em va dir: ‘No tinc res a dir-te, ja saps el que has de fer’. Estava a punt de debutar. Estava nerviosíssim. Vaig sortir, vaig tenir una ocasió de seguida que vaig entrar i la vaig fallar. Em vaig dir: ‘Val, ja no torno a jugar mai més a Primera divisió’. Però després vaig tenir la sort de rebre una pilota en el minut 80 i amb unavaig vaselina vaig fer gol. Per a mi va ser… ufff.
El seu nom va lligat indissociablement al del seu dorsal: el 23 de Michael Jordan: “Quan vivia a Santa Coloma sempre em quedava a veure els partits de l’NBA. El meu pare no parava de dir-me que l’endemà havia d’anar al col·legi. I jo contestava que sí, però que… És que no em podia perdre a Magic, a Jordan. Espectaculars, irrepetibles. Quan vaig poder, vaig agafar el seu dorsal. El que feia aquest home era increïble, perquè a més ho feia sabent que li estava veient tothom, tot el planeta. Com canalitzava tot això?”.
Un dels gols inesborrables de Tamudo va ser a Mestalla, a la final de la Copa del Rei del 2000: “Aquest gol només el vaig veure jo. La gent encara estava asseient-se o entrant al camp, era el minut 1. Es va acabar una jugada i el porter es disposava a treure de porteria. M’han dit molts que hi eren allà, que van haver de telefonar a casa per preguntar què havia passat. Vaig veure que Toni tenia la pilota, que la botava i vaig pensar: ‘Ficaré el cap a veure què passa, com a molt em xiularan falta’. Déu n’hi do, la que vaig muntar! Toni va estar enfadat amb mi molt de temps. Em va dir de tot al descans. A sobre, cada vegada que es juga la final de la Copa del Rei, a les prèvies, sempre repeteixen aquest gol. Quan vaig pujar al primer equip, precisament ell va ser dels que més em van cuidar. Als dos dies de conèixer-me em va regalar un necesser… [riures]. Li vaig dir: ‘Toni, si jo t’hagués tirat un penal, te l’hauries deixat?’. Perquè això és el que hi ha. En la seva època havia estat un dels millors porters d’Espanya, però també la seva posició, de porter, és una de les més complicades que hi ha. De vegades, es veuen només els errors”.
Un moment dur va ser la decisió del club d’enviar-lo al Glasgow Rangers, un fitxatge que per fortuna va acabar frustrant-se: “Vaig agafar un avió de tornada l’endemà passat de la final dels JJOO de Sidney. L’hematoma es va fer més gran per la pressió. No havia de flexionar el genoll i mira: vint-i-quatre hores assegut sense poder estirar la cama. Tenia Iván Pérez al costat, el cubà de waterpolo, que feia dos per dos, i em tenia encaixonat. Em va baixar l’hematoma pel genoll i em va arribar al turmell. En aquelles condicions, vaig fer la revisió amb el Rangers i el metge em va tenir dues hores fent la ressonància. Em va dir: ‘O t’operes o et retires del futbol, tens tot el genoll rebentat’. El paio va pensar que l’Espanyol se la volia colar, estaven a punt de gastar-se divuit milions d’euros. El més divertit és que aquella mateixa setmana vaig jugar i li vaig fer un gol a l’Oviedo… van fer fora al metge [riures]”. El president del Rangers m’havia fet viatjar des de Barcelona en el seu jet privat. Dels nervis em vaig menjar tots els entrepans que hi havia en aquell avió. Era un vol d’hora i mitja, vaig engreixar dos quilos. I després, quan vaig tornar, com no m’havien fitxat, em van enviar en un vol low cost [riures]. No volia marxar. Estava en un moment molt bo a l’Espanyol, estava creixent com a futbolista. El meu representant em va parlar del fitxatge mentre estava concentrat a Puente Viesgo amb l’olímpica. El club rebria una dinerada. Jo els hi deia que no marxava. I ells: ‘Que l’entrenador és Dick Advocaat, que acabaràs a la Premier’. Però jo em negava. Deia: ‘Cony, que són vuit equips a Escòcia, que jugues quatre vegades amb els mateixos. I la ciutat? Amb tot tancat a les cinc de la tarda? Sent de Barcelona [riures]…’ I al final vaig seure amb els representants i em van dir: ‘Raúl, o marxes o els teus companys no cobren’. I què fas en una situació així? Doncs acceptar, marxar a casa i fer les maletes cap a Escòcia. Pels meus companys i per mi, perquè si no jo tampoc cobrava”.
Una polèmica que va afectar Raúl Tamudo en el seu moment va ser la informació falsa que va sortir dient que reivindicava l’oficialitat de la selecció catalana?: “Em van demanar una foto per donar suport a l’esport català, perquè hi hagués més diners per al futbol base, millors instal·lacions, etcètera. Com no? És clar que em sumaré. Soc un esportista català. El que ningú em va dir és que la meva foto s’utilitzaria per a una cosa així. Vaig acceptar per donar suport a l’esport català i no per res relacionat amb la política”. En el seu moment, Josep Cuní va reflexionar durant una entrevista a Pasqual Maragall sobre la possible inconveniència que fos triat català de l’any per no parlar català en públic?: “No entro en aquestes coses. Soc tan català com qualsevol, he nascut aquí. Si ell opina això, ho respecto”.
Un altre partit oinolvidable de Tamudo va ser la final de la Copa 2006 a Madrid, encara que la història d’aquell any va estar a punt d’acabar molt malament: “Va ser un oasi en una temporada desèrtica. El Real Zaragoza venia d’eliminar als seus rivals fent un bon futbol. De fet, eren els favorits; li havien ffet sis al Madrid a les semifinals i abans havien eliminat l’Atleti i i al Barça. Però no vam anar a Madrid pensant que perdríem, la veritat és que teníem un gran equip. Anàvem a l’autocar per la Castellana i Pandiani va començar a cantar i li va seguir Zabaleta i després la resta. Al voltant, teníem unes trenta mil persones. Ens vam mirar i vam dir: ‘Perdrem, amb tota la gent que hi ha? Impossible’. Mira [s’assenyala el braç], se’m posa la pell de gallina. Vam saltar al camp endollats i ens va beneficiar no ser favorits; això, i marcar en el minut 4. Ells van empatar amb gol d’Ewerthon, però poc després Luis va ferr el segon i, ja a la segona, amb el 3 a 1, vam veure tot més clar. Però després teníem partit contra el Betis de Lliga, jugant-nos el descens. Ens vam salvar per la jugada del gol de Coro, gairebé em dona un infart. Aquell dia a tots els jugadors ens pesaven les cames cinc-centes tones. És molt dur. La setmana anterior se’ns va fer llarguíssima. La responsabilitat era enorme. Pensar que podíem fallar a tota la gent que ens seguia, era una pressió terrorífica. Durant el partit, l’Alavés anava guanyant i estàvem a Segona en el minut 85, amb la Real que no parava d’atacar-nos. Jo estava desesperat. Minut 89. ‘Què podem fer, què podem fer?’. Terrible. I de sobte, gol. Mare meva, quina alegria. Vaig plorar per la tensió. Quant de patiment! Vaig estar una setmana sencera en estat de xoc. Esgotat, em feia mal tot, i psicològicament fet una merda. Vaig creure que mai més tornaria a viure res així i anys després em va tocar marcar el gol del Rayo“.
De totes maneres, el seu gol més recordat és el Tamudazo al Camp Nou: “Cada dia me’l recorda algú pel carrer! És igual on estigui. Quan vaig estar al Pachuca, a Mèxic, vam jugar un partit a Los Angeles i allà tots eren del Madrid o del Barça. Un em va dir: ‘Ehhh, ens vas fotre la Lliga, ens vas fotre la Lliga’. I un altre: ‘Gràcies, tio, ens vas donar la Lliga!’. Fins i tot a Dubái! Estant als Emirats Àrabs, al control de passaports de l’aeroport, un empleat em va dir una cosa amb molt d’entusiasme. Vaig demanar que m’ho traduïssin: ‘Diu que els vau fotre la Lliga’. Sempre dic el mateix: quan vaig marcar el segon gol no sabia el que estava passant. Si el Madrid estava guanyant la Lliga o què. I, més que fotre-li la Lliga al Barcelona , el que pensava era que havia marcat al Camp Nou, que havíem empatat, que superava Marañón com a màxim golejador del club i que l’any anterior ens havien cantat: ‘A Segona, a Segona!’. Va acabar el partit, vaig entrar al vestuari i algú em va dir ‘Mare meva, el que has fet!’. Finalment, em vaig assabentar [riures]. Es van esgotar les samarretes amb el meu nom, em van arribar missatges de tot arreu… I anant per Barcelona, la gent et deia coses que… en fi, ho comprenc”.
La seva última pretemporada a l’Espanyol va coincidir amb la mort de Dani Jarque: “Pochettino ens havia donat la tarda lliure i vam anar a fer un volt per Florència. Estàvem concentrats on sol fer-ho la selecció italiana. Dani es va quedar a l’habitació. En tornar a l’hotel notem que alguna cosa passava. Vam obrir la porta de l’habitació i el vam veure… No se m’oblidarà a la vida. Vam telefonar a una ambulància, van intentar reanimar-lo… Va ser el moment més dolorós que he viscut. Un company amb el qual havies entrenat al matí”. Precisament Jarque havia reemplaçat Raúl Tamudo com a capità del primer equip: “Va ser una decisió de l’entrenador, Mauricio Pochettino. Ell va creure que el millor per a l’equip era que Jarque fos el capità i jo li vaig cedir el braçalet. L’entrenador ha de prendre decisions i fa el que creu que més convé a l’equip. Jo no estava d’acord amb el seu criteri, però no volia que l’entitat sortís perjudicada. El millor era marxar”. Encara és recordada aquella roda de premsa en què Germán de la Cruz i Ramón Planes van afirmar que el club havia intentat que recuperés el braçalet i que ell l’havia rebutjat: “És dolorós que la teva pròpia gent, després de tants anys, posi en dubte el teu compromís amb el club. No m’ho esperava, la veritat. Per a mi era surrealista que estigués succeint una cosa així. Aquí estan els números, el rendiment i, sobretot, una afició que sempre que té ocasió em mostra el seu afecte, com el dia de l’homenatge”.
