Álvaro Vázquez, un perico de cor que va viure llums i ombres en el seu pas per l’Espanyol: “Em penedeixo d’haver tornat”
Des del passat estiu, l’ex davanter de l’Espanyol Álvaro Vázquez ha tornat a casa per a vestir els colors del Badalona Futur. Després d’una llarga trajectòria a Espanya i a l’estranger, el veterà atacant segueix la seva carrera en el Grup V de la Tercera RFEF, com a banderer del projecte de Marc Serra i Amir Garranah, que tenen com a objectiu aconseguir pujar a la Primera RFEF en quatre temporades. Amb més de 250 partits entre Primera i Segona divisió, Álvaro Vázquez intenta aportar la seva experiència i qualitat en l’equip blau.
En entrevista concedida a Marc Mosull, que Relleu publicava aquest cap de setmana, Álvaro Vázquez repassa la seva història en l’Espanyol , la d’un canterano que afirma haver-lo donat tot pel club, però que, al final, va acabar amb un sabor agredolç. Va arribar a la pedrera blanc-i-blava en 2005 com a cadet i, des de llavors, la seva carrera va ser un camí de ràpid ascens. “Va ser tot molt ràpid. En categories inferiors era més un tema de diversió, però quan arribes al juvenil t’adones que no tots arriben”, recorda Álvaro Vázquez. El pas al filial va ser un moment clau: “Perarnau em puja sent juvenil i va confiar en mi des del primer moment”.
Amb el primer equip, va ser Maurici Pochettino qui li va donar l’oportunitat. L’argentí no sols el va fer debutar, sinó que li va mantenir en la plantilla, confiant en el seu talent. Álvaro no oblidarà mai el seu primer gol com a titular, en un partit contra Osasuna, ni el record inesborrable de marcar-li al Barça a Cornellà, en la temporada 2011-12: “Aquest gol va ser especial, no sols pel que significava, sinó perquè va ser la primera vegada que l’Espanyol li va treure un punt al Barça en el nou estadi”.
Comparat en moltes ocasions amb el mític Raúl Tamudo, Álvaro confessa que aquesta pressió no sempre va ser fàcil de portar: “És un pes en la motxilla, qui és Tamudo en l’Espanyol ? No pots dir-li a un xaval que és el nou Tamudo. Crec que ens equivoquem en comparar jugadors”.
La seva sortida en 2012 cap al Getafe va estar marcada per les dificultats econòmiques que travessava el club: “L’Espanyol em va oferir una renovació molt a la baixa, no entenia com no podia, almenys, mantenir el meu contracte”. Malgrat els seus bons moments en l’Espanyol , la relació es va deteriorar, especialment quan segons defensa des de la directiva es va començar a filtrar informació en la premsa que posava a l’afició en contra seva.
El destí el va portar de tornada a casa en 2016, però aquell retorn no va ser el que Álvaro esperava. “Em penedeixo una mica d’haver tornat a l’Espanyol . No vaig tenir la confiança del míster, no em vaig trobar bé en el camp i vaig sofrir moltes lesions. No estava preparat físicament ni mental per a competir en Primera”. La seva segona etapa al club, sota la direcció de Quique Sánchez Flores, va ser un cúmul de dificultats que afectaran el seu rendiment i benestar personal. Abans de consumar-se la seva tpornada va haver de medicar-se per a dormir ja que no podia descansar, confessa en l’entrevista: “Ho vaig passar malament aquell estiu. Van ser dos mesos d’incertesa perquè no sabia on aniria a parar. Vaig estar amb medicació per a dormir perquè em costava molt dormir i no descansava… i vaig arribar, i vaig haver de posar-me de zero a cent en una setmana. Era tornar a competir a Primera divisió amb un club que estava creixent i que estava fent molts fitxatges. Físicament i mentalment tampoc estava preparat i van anar venint lesions molt contínues que em van anar llastrant”.
Malgrat tot, l’afecte per l’Espanyol continua intacte. Álvaro sempre ha estat i serà perico. “L’any passat vaig ser al partit de l’ascens i la gent em va mostrar molt d’afecte. Estic molt agraït al club per tot el que m’ha donat a nivell futbolístic”. Encara que la seva carrera en l’Espanyol va ser una muntanya russa d’emocions, per a ell sempre serà la seva casa.
