D’Europa a la UVI, anàlisi de la decadència de l’Espanyol de Chen
Durant tot el seu mandat, Chen Yansheng ha acumulat dos descensos i en paraules de l’actual director esportiu: “Segueix a l’hospital”. Efectuem un repàs economicoesportiu de tota l’era Chen.
Encara es recorden les controvertides primeres declaracions de Chen Yansheng els primers dies com a president espanyolista assegurant que el club podria jugar la Champions en només tres anys. Això va succeir a l’hivern de 2016. A l’estiu, després d’una important inversió estiuenca en matèria de fitxatges, va arribar la consolidació en la categoria, amb opcions europees fins a gairebé el final de la competició. Quique Sánchez Flores comandava la nau blanc-i-blava i era l’eix del projecte juntament amb el director esportiu Jordi Lardín, que havia substituït Ángel Gómez pocs mesos després del nomenament d’aquest. Va ser el primer moviment confús d’un càrrec que ha consumit a cinc professionals fins al dia d’avui. Cal apuntalar també el retorn, en el nou càrrec de director general esportiu, d’Óscar Perarnau.
Després de l’estiu de 2016, va arribar el de 2017, en el qual la parròquia perica va començar a acostumar-se a escoltar dues paraules que s’anaven a convertir en habituals la resta dels mercats: límit salarial. Els responsables espanyolistes, amb Ramón Robert com CEO al capdavant, no van calcular adequadament que s’havia excedit el límit amb els contractes subscrits la temporada anterior. Encara que l’efecte letal per als comptes blanc-i-blaus va arribar combinat amb una ampliació de capital de Rastar que es va quedar a la meitat del recorregut (75 milions d’euros subscrits dels 150 que s’havien anunciat) i l’arribada de les restriccions del govern xinès a la sortida de capitals a l’estranger. Aquell estiu, l’Espanyol es va reforçar menys del necessari i va començar a defraudar les expectatives esportives, la qual cosa li va costar el càrrec a Quique Sánchez Flores, primer entrenador defenestrat dels onze que han ocupat la banqueta del club en l’etapa Chen. Així mateix, Jordi Lardín també es va veure obligat a deixar el seu càrrec.
Malgrat que l’estiu de 2018 va ser el primer en el qual l’Espanyol va invertir menys del que va recaptar en fitxatges -la famosa fórmula Guasch en la qual s’invertia en deute la meitat de l’obtingut en vendes i solo el 40% en noves incorporacions- el club blanc-i-blau va aconseguir el seu millor resultat en Lliga de l’etapa Chen, aconseguint la classificació europea per disputar l’Europa League. Això va ser amb Rubi a la banqueta i en una temporada d’alts i baixos classificatoris que es va resoldre en l’última jornada. Malgrat això, el projecte no va tenir continuïtat. La direcció esportiva no va aconseguir mantenir el bloc que tan bé havia funcionat durant la temporada i això va passar factura. Però principalment, tot es va desencadenar amb la fugida del tècnic, Rubi. Desdenyat per no haver vist ateses les seves demandes de millora econòmica, va decidir acceptar una generosa oferta del Real Betis, que també va abonar la clàusula de Borja Iglesias, màxim golejador perico aquella temporada. La pèrdua de Borja Iglesias és substancial, ja que era un jugador franquícia i, a més del seu rendiment, tenia una gran connexió amb la grada. La tasca de reemplaçar a l’ariet, que va arribar a jugar la prèvia de l’Europa League, seria un dels grans problemes d’aquell estiu. Però tampoc la resta de reforços van funcionar, ni els substituts de Borja ni el de Rubi (Gallego, que va pujar del filial). A part d’aquestes dues sortides, el quadre blanc-i-blau també va donar sortida a Mario Hermoso, que va acabar recalant a l’Atlético de Madrid.
Molts aficionats situen aquest punt clau com l’origen de la decadència actual, a la mala gestió esportiva dels responsables de llavors; Rufete i Óscar Perarnau com a responsable màxim, incapaços de substituir les baixes amb reforços adequats, en una temporada on l’equip disputava tres competicions. Cal recordar que a Perarnau, aquesta gestió va arribar a costar-li el càrrec pocs mesos després. No obstant això, Chen Yansheng va decidir continuar confiant en Rufete, al qual va donar el càrrec de director esportiu a mitjan aquesta temporada, una temporada a la qual li faltaven encara molts desastres per encadenar.
Amb l’equip abocat durant tot el curs al descens i després d’un ball d’entrenadors (Gallego, Machín, Abelardo) va arribar el mercat de fitxatges més onerós de l’era Chen, que tractant d’evitar el seu primer descens va arribar a desemborsar més de 40 milions d’euros en quatre reforços: Raúl de Tomás, Cabrera, Embarba i Oier. Durant les primeres jornades, l’equip va semblar que podria capgirar la classificació, però aviat es va veure incapaç fallant en jornades clau i a sobre, en aquell moment va arribar l’aturada del COVID, que acabaria arrossegant l’equip, orfe del seu públic, a l’abisme de la classificació amb només 25 punts aconseguits. Si bé és cert que les figures contractades a contra corrent no van aconseguir evitar el descens, no és menys cert que van aconseguir ajudar l’equip a tornar a Primera la campanya 2020/21. Vicente Moreno va ser l’entrenador que va dirigir aquell ascens, a més, com a campió de lliga de la Segona Divisió. No obstant això, l’Espanyol, va començar LaLiga excedit i va tenir moltíssims problemes amb el límit salarial que només van poder solucionar-se amb la venda de Marc Roca al Bayern, que va permetre als blanc-i-blaus equilibrar uns comptes ja bastant desequilibrats.
Durant l’estiu de 2021 el tàndem Duran-Rufete aconsegueix reforçar mínimament l’equip gràcies a l’acció combinada d’una ampliació de capital, convertint deute de Rastar en accions, i a l’arribada dels diners de CVC, un crèdit dirigit per LaLiga que atorga una part de diners als clubs per fitxar. Gràcies a aquests dos factors, arriben alguns jugadors cap al final d’aquest mercat. Si bé l’equilibri esportiu arriba de la mà de Vicente Moreno, en una temporada de consolidació en Primera on s’obté un gran rendiment com a local, contrastat amb un discretíssim com a visitant. No obstant això, és una temporada convulsa, perquè el director esportiu, Rufete, continua acumulant crítiques per la seva gestió en la temporada del descens. Tampoc José María Durán i el mateix Vicente Moreno s’escapen a la crítica dels aficionats. I, a més, es produeix, per primera vegada, l’intent del grup inversor americà Foster-De la Vega d’adquirir el control del club. Això acaba amb la sortida precipitada de José María Durán, a qui Chen perd la confiança per la seva gestió en la venda. I només un mes i mig després, una vegada aconseguida la permanència, es produeixen les sortides de Rufete i Vicente Moreno. Molts assenyalen aquest punt també com una altra de les claus de la decadència d’un Espanyol que queda comandat directament per Chen, el representant del qual a Barcelona és Mao Ye, ascendit a CEO del club. Mao decidirà confiar en Domingo Catoira, fins al moment secretari tècnic, per portar la direcció esportiva.
Catoira es decideix per Diego Martínez, entrenador de moda que venia d’un any sabàtic i l’elecció del qual acabarà determinant el destí de la temporada 2022/23, la qual va acabar en un autèntic desastre. Comencen els problemes enfrontant el club amb les figures importants de la plantilla, que Diego i Catoira pretenien regenerar completament secundant-se la resta del grup i en dos fitxatges pòstums de Rufete: Brian Oliván i Joselu Mato. Però l’aixeta d’incorporacions de qualitat es tanca aquí, perquè l’Espanyol, de nou en problemes amb el límit salarial, no aconsegueix col·locar vendes i en conseqüència, no té diners per reforçar-se. Això fa que arribin els primers problemes per confeccionar la plantilla, amb protestes del tècnic incloses per l’absència de jugadors. En un any marcat per errors greus en els fitxatges i per l’aturada del Mundial 2022, l’Espanyol no aconsegueix solucionar cap d’aquests problemes durant el curs. Es veu obligat a canviar de tècnic i acaba descendint enmig de l’escàndol arbitral sense que ningú dels dirigents del club donés la cara. Malgrat que aquest any, per tractar d’evitar el desastre, sí que va haver-hi inversió hivernal (encara que molt més discreta que l’any del primer descens), es consuma el segon descens de l’era Chen.
Després d’un mes llarg sense direcció esportiva en ser destituït Catoira, Fran Garagarza assumeix el càrrec. Tornen a repetir-se els problemes de cada estiu en el límit salarial i els fitxatges triguen a arribar. Malgrat això, l’Espanyol recapta moltíssims diners en vendes que no acaben revertint-se al camp: més de 30 milions d’ingressos enfront de poc més de quatre en inversió. A sobre, cap dels fitxatges de Garagarza resulten diferencials. Tot just començar, amb tan sols 14 jornades disputades, el director esportiu decideix prescindir de Luis García. El seu substitut, Ramis, no aconsegueix millorar els números del seu predecessor i acaba sent cessat també. L’equip (i especialment l’afició) sofreix durant tot l’any i finalment aconsegueix l’ascens en un èpic i agònic play-off davant el Real Oviedo.
Això succeeix el 23 de juny, ni tan sols un mes després, Garagarza avisa ahir a Sport: “Per desgràcia, no tindrem ara mateix l’Espanyol d’altres anys, és la realitat. Seguim a l’hospital. Malgrat tot, donarem el màxim com sempre pel bé del club”. Arriben temps difícils. Aquest mitjà publica divendres d’aquesta setmana que el límit salarial està més excedit que mai i gairebé no hi ha marge per reforçar-se. S’albira un any molt complicat i la sensació (reforçada pels nous intents de venda del club) que el projecte Rastar es troba en plena decadència i l’etapa en la qual es perseguien èxits ha finalitzat. Els errors del passat es repeteixen. Les gestions esportives errònies, combinades amb la nul·la inversió del grup Rastar per créixer. L’aposta d’una propietat que ja ni es molesta a aparèixer, és invertir únicament a mantenir al club estabilitzat financerament parlant, però no tornarà a invertir en grans fitxatges. La consigna és seguir endavant amb els recursos propis, tirar amb el que hi hagi, és a dir, sobreviure. O malviure. Fins quan?
