Es compleix un mes de l’ascens de l’Espanyol: de l’eufòria al bany de realitat
En mode supervivència: els moviments de l’Espanyol confirmen que es viu una economia de guerra amb les butxaques gairebé buides; es passa de l’obligació de l’ascens a la lluita per la permanència.
Avui es compleix exactament un mes del retorn de l’Espanyol a Primera divisió. El passat 23 de juny, el conjunt blanc-i-blau va superar de manera clara (2-0) a l’Oviedo en el partit de tornada de la final del play-off d’ascens, la qual cosa permetia aconseguir aquest objectiu que tantes vegades al llarg de la temporada semblava que anava a escapar-se; no obstant això, una molt bona fase final de curs dels de Manolo González va permetre aconseguir aquesta tercera i última plaça per a LaLiga EA Sports.
Després de la lògica celebració de la parròquia perica, que va viure les dates posteriors a aquest èxit amb la il·lusió renovada, gairebé immediatament arribava una roda de premsa de valoració de curs protagonitzada pel CEO Mao Ye i el director esportiu Fran Garagarza que va ser reveladora, especialment per les paraules de l’executiu basc, que en un lloable exercici de sinceritat va deixar clar que es passava de l’obligació de l’ascens a la lluita per la permanència amb les butxaques gairebé buides. Amb un pressupost molt limitat, propi d’una economia de guerra, l’objectiu del de Mutriku és retornar l’estabilitat a l’Espanyol i conformar una plantilla que aconsegueixi assentar-se a la màxima categoria, fet que ja ha reconegut que no serà senzill. Una de les primeres decisions va ser apostar per Manolo González en un moviment que va justificar en donar estabilitat al cos tècnic, fet que considera clau, encara que no es pot passar per alt que és un preparador que encaixa en aquesta política d’austeritat que ha tenyit tota l’entitat.
Una entitat de la qual es va saber, coincidint amb l’ascens, que no es vendria immediatament; els canvis de condicions d’última hora per part de Chen Yansheng va fer que el consorci d’Alejandra de la Vega i Paul Foster renunciessin, representat per Andrés Fassi, que tenia al cap injectar 50 milions d’euros d’entrada en el club. Una altra decepció per a bona part de l’espanyolisme, que continua creient que l’única via per veure l’entitat lluitant per objectius més ambiciosos que la simple permanència un canvi de propietat.
Tornant a l’àmbit estrictament esportiu, Fran Garagarza s’havia marcat com a repte no perdre cap dels homes importants de la plantilla, donada la impossibilitat material de substituir-los per futbolistes del mateix nivell. No obstant això, el mateix dia de la tornada al treball de la plantilla es confirmava que el jugador franquícia, Martin Braithwaite, que ja havia mostrat el seu descontentament amb els rectors de l’entitat minuts després de certificat l’ascens, comunicava la seva decisió de canviar d’aires a més sense deixar ni un euro a la caixa. Una nova decepció per a un espanyolisme que és escèptic respecte de la possibilitat que Garagarza aconsegueixi suplir els més de 20 gols que va aportar el passat curs el danès amb poc més de dos milions d’euros per escometre aquesta empresa.
En aquest temps transcorregut des del dia de l’ascens, també es presentava una campanya d’abonaments que va ser rebuda amb un cert escepticisme en ser considerada poc ambiciosa; tampoc va ajudar que en el seu inici coincidís amb la notícia de la marxa de Martin Braithwaite, i amb uns primers moviments en la finestra d’operacions poc il·lusionants. És evidentment el present un mercat de fitxatges complicat per a l’Espanyol i per a un Fran Garagarza que, mentre treballa en la incorporació d’un central i dels davanters, ja ha assegurat els laterals amb l’arribada d’Álvaro Tejero i Carlos Romero, que marquen una mica el perfil de futbolistes que s’incorporaran al projecte aquest curs. En una recent entrevista, el de Mutriku reconeixia que en el seu primer any al club, amb “aquestes limitacions econòmiques que vaig trobar, prèvies a la meva arribada, ens han ofegat, però és obvi que busquem l’estabilitat, treballant any rere any”, afegint que “per desgràcia, no tindrem ara mateix l’Espanyol d’altres anys, és la realitat. L’endeutament dels clubs és molt gran quant a salaris, vivim molt de pressupostos en funció que es donin uns objectius, i no tots s’aconsegueixen. Quan passa això, tens un problema econòmic important perquè vius per sobre de les possibilitats. I també quan les expectatives estan per sobre de la realitat. Dos conceptes que cal subratllar”. Per pal·liar aquestes dificultats, el basc confia en el paper d’una afició que avui dia té pocs motius per il·lusionar-se, conscient que si no canvia molt el panorama, se sofrirà fins a l’últim moment per mantenir la categoria. Davant aquesta realitat, l’executiu basc insistia a la premsa que “hem d’aconseguir aquesta màgia i aquesta química, l’equip ha d’emocionar i donar alegries a l’afició perquè així ens retornen el que donem. Busquem un estadi ple, que el que s’ha viscut al play-off segueixi a LaLiga, que en els moments difícils la nostra gent empenyi i ajudi. El creixement del club ve pels aficionats. Són el més important i ens devem a ells”. Unes paraules que sonen a súplica per part d’un Garagarza que està mostrant la seva faceta més sincera i realista aquestes setmanes que han passat des de l’assoliment del retorn a LaLiga EA Sports, a la Primera divisió del futbol espanyol.
