L’Espanyol, obstinat a complicar-se la vida i el retorn a Primera divisió: més allunyat de l’ascens directe que mai
Malgrat el pas dels dies després de la disputa de l’Espanyol – Sporting de Gijón, el descoratjament és el sentiment que presideix l’ànim de l’afició blanc-i-blava. L’equip estava obligat a sumar els tres punts davant un rival, l’asturià, que es plantava a l’Stage Front Stadium immers en una crisi de resultats després d’una segona volta a la baixa -venien de caure 0-3 davant el cuer, el Vila-real B, i lluny del Molinón de les últimes sis sortides cinc havien acabat amb derrota- però ni sent conscients de la necessitat existent els blanc-i-blaus van ser capaços d’emportar-se els tres punts en joc. Amb només quatre punts guanyats dels últims dotze possibles, cada partit de l’Espanyol que no es converteix en victòria complica més la carrera per l’ascens a la Primera divisió, i en aquests moments la situació per als blanc-i-blaus és d’extrema complexitat: l’equip està a 6 punts de la zona d’ascens directe amb només dotze en disputa fins al final de la fase regular, i s’està més prop de veure perillar plaça de playoff -el setè està a únicament tres punts dels pericos- que de l’objectiu inicial. Ni tan sols l’entusiasme generat durant la setmana amb sessions d’entrenament obertes al públic i l’energia inicial del partit va ser suficient per a aconseguir el triomf aquest diumenge, transformant-se en un nerviosisme que va afectar tant el joc com a l’estat anímic dels jugadors, que van anar acumulant errors: el balanç ofensiu dels blanc-i-blaus va ser paupèrrim, amb només dos trets a porta: la millor oportunitat va ser malbaratada per Gastón Valles, que va fallar davant porta buida just abans del descans enviant la pilota per sobre del travesser, i en la segona meitat, Braithwaite va tenir una gran oportunitat, però Yáñez va parar el seu xut.
És cert que l’Espanyol no ha perdut des de l’arribada de Manolo González, però també ho és que empatar en aquesta categoria no serveix per a aconseguir l’objectiu de l’ascens, i amb només quatre punts sumats dels últims dotze l’Espanyol segueix obstinat a complicar-se la vida, o dit d’una altra manera, el retorn a Primera divisió. Ara, com mal menor per a aquest Espanyol que està defraudant totes les expectatives, es presenta l’escenari d’un playoff sempre incert, i que com diem encara no està ni molt menys assegurat.
Una situació inèdita per a l’Espanyol, tant aquest any com en els seus anteriors passos per Segona
Mai havia estat aquest curs l’Espanyol a tanta distància, sis punts, de les dues primeres places: la major diferència respecte a les mateixes havia estat fins ara de 4 punts -jornades 26 i 37-. Fins i tot retrocedint en el temps, mai estant a Segona divisió i mancant quatre jornades per al final de la fase regular de la competició, mai s’havia estat tan allunyat de les posicions d’ascens directe: la 1962-63, l’Espanyol era líder amb dos punts de diferència sobre el Pontevedra; la 1969-70, era segon a la taula, i pujaven directament tres equip; la 1989-90 l’equip era quart a dos punts del segon, l’Athletic Club, encara que a efectes pràctics el segon dels equips amb dret a ascendir era el tercer, el Betis, a només un punt -pujaven dos equips i altres dos promocionaven); la 1993-94, l’Espanyol comandava còmodament la taula amb set punts sobre el segon, el Betis; la 2020-21, finalment, també comandava la taula amb sis punts de diferència sobre el segon, el Mallorca. Objectivament, es pot afirmar que l’Espanyol està a nivell esportiu en el pitjor moment de la seva història.
Els responsables d’aquesta situació d’extrema gravetat per a l’Espanyol
Evidentment, amb 4 jornades encara per jugar, qualsevol escenari és possible per a aquest Espanyol de Manolo González i res és matemàticament descartable, encara que ja existeixen suficients arguments com per a començar a fer una primera ressenya de responsables d’aquesta situació: en primer lloc, estan els responsables directes, els futbolistes, que excepte comptades excepcions han demostrat no estar a l’altura del repte de l’ascens. Sigui com sigui el desenllaç de la temporada, urgeix un canvi radical en la plantilla, el que havia d’haver-se efectuat en ocasió de l’anterior descens a la categoria de plata, i és que hi ha futbolistes que clarament han de posar punt final a la seva etapa en l’Espanyol, i canviar d’aires.
Tampoc poden quedar indemnes els responsables de configurar una plantilla que s’està demostrant no la idònia per al repte que tenia el club; Fran Garagarza, que va destacar el passat estiu en el capítol de vendes, aconseguint uns ingressos importants que això sí no es van reinvertir a reforçar la plantilla sinó que van acabar en les arques de Rastar, no va encertar amb els fitxatges realitzats en la finestra estival, com demostra el protagonisme que estan tenint les seves grans apostes, Pere Milla i Keita Balde. El basc no va saber suplir les més que evidents mancances de la plantilla, sense dotar a Luis García, un preparador en el qual mai va creure, dels extrems que precisava per a traslladar el seu llibret al verd. Tampoc va reforçar l’eix de la defensa, sabent que seguien els mateixos homes que havien consumat dos descensos en pocs anys, i únicament va sumar a la medul·lar un home com Víctor Ruiz, en la recta final de la seva carrera i sense haver fet pretemporada. Malgrat veure al gener que amb aquesta plantilla no estava donant com per a aconseguir l’ascens de manera clara, no es va fitxar a ningú, duent a terme com a únic moviment el retorn de Rubén Sánchez, trencant la seva cessió al Mirandés sense massa sentit veient el poc protagonisme que ha tingut fins al moment. No es van buscar reemplaçaments a homes diferencials que havien caigut lesionats, com Edu Expósito i Nico Melamed, signant en definitiva el de Motriku dos mercats per a oblidar que van fer que perdés part del crèdit que s’havia guanyat en l’entorn blanc-i-blau per la seva posició de força davant aquells futbolistes que buscaven forçar la seva sortida.
A més, s’ha demostrat que Garagarza no ha gestionat correctament els temps a l’hora de decidir els relleus en la banqueta. El DE perico, que presumia de no haver destituït mai cap tècnic abans de la seva arribada a l’Espanyol, ja porta dos en aquest curs. En el seu moment, va decidir tirar a Luis García, un preparador amb el qual mai va tenir sintonia, després de sumar l’equip als comandaments de l’asturià quatre punts dels últims 15 possibles l’Espanyol i estar cinquè classificat de la categoria amb 24 punts, a quatre del llavors líder, el Leganés, buscant “un punt d’inflexió” i aconseguir un estil de joc que permetés aconseguir l’ascens a Primera divisió “amb major seguretat”. Sorprenentment, s’apostava per un preparador com Luis Miguel Ramis que mai havia aconseguit portar a cap dels seus equips a Primera divisió i que portava sota el braç un llibret radicalment diferent, i que a pesar que els resultats no van ser del tot dolents -va marxar amb l’equip tercer classificat a un punt de l’ascens directe després de sis victòries, set empats i tres derrotes- va acabar desesperant a l’entorn per la seva proposta garrepa. Els futbolistes, que com dèiem no poden eludir la seva gran responsabilitat en la present situació, mai van semblar assimilar el llibret del tarraconense malgrat apostar aquest per una major simplicitat respecte a la proposta de Luis García, amb el joc de la qual tampoc van acabar de sentir-se còmodes per la complexitat d’aquest, i la no evolució en el joc va acabar propiciant la sortida de Ramis. El triat per a substituir-ho va ser Manolo González, un home de la casa que ha aconseguit frenar la sagnia golejadora que patia l’equip amb els seus predecessors, però que està trobant-se amb els problemes dels futbolistes, malgrat el seu gran potencial ofensiu, a materialitzar les ocasions de les quals gaudeix. Dona la sensació que l’aposta per Manolo va arribar massa tard, sense temps material per a implementar el seu model i permetre que el vestuari recuperés la confiança, i al final malgrat no haver perdut cap partit des de la seva arribada l’acumulació d’empats ha provocat que l’equip hagi deixat escapar moltes de les seves opcions a l’ascens directe. Almenys, cap el consol que amb el gallec l’equip ha après a defensar i sembla presentar una versió més sòlida de cara a aquest playoff al qual sembla irremeiablement abocat si no succeeix un miracle esportiu de primera magnitud.
L’Espanyol sofrirà conseqüències a tots els nivells si no s’aconsegueix l’ascens
Les conseqüències caso que l’equip no doni el do de pit i es confirmi l’ascens via directa o després del pas per un playoff seran molt greus en l’àmbit esportiu, institucional i fins i tot personal: el pressupost pot veure’s reduït fins a un 50%, i es preveu un ERE massiu que afectaria bona part de la plantilla laboral, amb el que quedarien delmats multitud de departaments. Això, si ningú ho remeia a nivell esportiu o si no hi ha canvi en la propietat, una cosa per la qual sospiren la pràctica totalitat d’aficionats blanc-i-blaus.
