OPINIÓ | La contracrónica de l’Espanyol – Valencia, per Juan José Caseiro: “Jugant davant el mirall”
La contracrònica de l’Espanyol – Valencia, per Juan José Caseiro.
Jugant davant el mirall
Llegeixin ràpid, que quan s’ha contemplat el no-res absolut futbolístic, un bé mereix descansar i oblidar-se de tot com més aviat millor. Aquesta podria ser una ‘crònica IKEA’, els deixo per aquí els noms i la hi construeixen al gust. És també un relat reversible, com aquestes jaquetes que serveixen d’un costat i del revés, perquè Espanyol i València van jugar davant del mirall, en present i futur.
La dimensió dels nervis va arribar fins a Joan, que va fer la mateixa parada que Dimitrievski; còmic el servei de banda d’Omar que ja havia renunciat a l’atac en cinc serveis anteriors, tornant el joc al porter quan estàvem en tres habitacions i la nit de Kumbulla, Cabrera i Brian és perquè el gremi de defenses els retiri el carnet o els pugi la quota.
No hi ha un absolut per a tot, però dos en el mitjà no basten. Král tapava les vies d’aigua de la zona i Justin va arribar fins que els músculs se li van tenallar igual que la ment.
Rebentat a defensar, Roca va guanyant espai aprofitant les oportunitats i avui ens semblava lluny la revelació que estava suposant Jofre. El gol lliura a Puado de veure’s com Dani Gómez i Cheddira s’emporta el trofeu “Don Fora de Joc” per insistència.
Pensaria Manolo que tirant del fil una mica potable sortiria des de la banqueta i ni Cardona, ni Romero portaven premi. Bastant va fer Bauza de no contagiar-se del nerviosisme de la resta i Aguado, ai Aguado!, per al que hem quedat.
Avui vaig pensar en una d’aquelles professores de la meva infància, que sempre repetia en classe la frase que hauria desitjat escriure avui amb algun matís: “o juguem tots o trenquem la Baralla”. No serà pel nostre acompliment que s’hagi jugat la vida el seu entrenador, perquè el que anava per a nit de traca, va acabar en ‘llufa’. Falles al desembre, a veure què ninot queda, d’aquí al diumenge, indultat.
Juan José Caseiro
