Montjuic, la muntanya de les emocions periques: l’Espanyol torna al seu vell fortí en un retorn carregat de nostàlgia
Diumenge que ve, l’Espanyol torna a Montjuic per enfrontar-se al FC Barcelona en un derbi que reviu fantasmes i nostàlgies de temps més reeixits. No va ser un simple canvi d’estadi; la mudança de Sarrià a Montjuic, allà per 1997, va marcar la fi d’una era i va deixar profundes petjades en el club blanc-i-blau i la seva afició. Obligats per la demolició de la seva històrica i sempre enyorada casa en Sarrià, el club es va establir durant 12 anys a la muntanya olímpica, un terreny que, encara que fred i impersonal, cal reconèixer que va ser testimoni dels últims grans assoliments esportius de l’equip i a diferència de La Manigua o l’RCDE Stadium, mai va assistir al dur tràngol d’un descens a Segona.
Un viatge agredolç: els 12 anys de l’Espanyol a Montjuic
Aquest capítol de la seva història en Montjuic anava a ser inicialment breu, però es va estendre al final a més d’una dècada en la qual va haver-hi èxits, moments de glòria, però també de sofriment. Al llarg d’aquests 12 anys en què es va instal·lar a la Muntanya Màgica, el conjunt blanc-i-blau va guanyar dues Copes del Rei, va experimentar la paradoxa de veure com s’escapava la Copa de la UEFA sense perdre cap partit, i també va estar prop de descendir en tres ocasions.
L’Espanyol va començar la seva era en Montjuic el 19 d’agost de 1997 amb un amistós contra el Betis, una espècia d’assaig general per a equip i afició que va finalitzar en empat (1-1). En el primer partit de Lliga enfront del Celta també va haver-hi igualada (1-1) i la primera victòria es va fer esperar fins al 31 d’agost amb un 2-1 contra l’Oviedo. En els 265 partits jugats a l’Estadi Olímpic -228 en La Lliga, 19 en la Copa del Rei, 14 en tornejos europeus i dos en la Supercopa- l’Espanyol va marcar 396 gols, amb Raúl Tamudo com a ‘pichichi’, amb 89 dianes, seguit per Luis García (30) i Coro (14). En total, l’equip blanc-i-blau va guanyar 127 partits, va empatar altres 65 i va patir fins a 73 derrotes.
Moments inoblidables…
Montjuic va ser testimoni d’innombrables moments memorables. Un dels més destacats va ser el partit de celebració centenari del club, on l’Espanyol va derrotar a la selecció argentina (2-0) en una nit que va deixar imatges inoblidables.
És també impossible parlar de l’Olímpic sense recordar el camí cap a la final de la Copa del Rei de 2000, on l’Espanyol es va coronar campió sota la direcció de Paco Flores. 40.200 ànimes blanc-i-blaves van viure intensament la semifinal contra el Real Madrid, i van vibrar amb el gol de Martín Posse. Sis anys després, en 2006, Miguel Ángel Lotina va repetir la gesta i l’Espanyol va alçar una altra Copa del Rei, aquesta vegada al Bernabéu.
La gespa de l’Estadi Olímpic també va ser l’escenari de grans gestes en competicions europees, com l’aclaparadora victòria (6-2) davant el Zulte Waregem en la UEFA 2006-2007, un recorregut que va culminar de manera cruel en la final a Glasgow. No obstant això, no tot van ser alegries; els incidents violents en l’últim derbi contra el Barça jugat en aquest escenari van deixar una taca en aquesta etapa. La inestabilitat en la banqueta va ser una constant en el club, amb una llista de fins a deu entrenadors diferents en Montjuic, sent Paco Flores el que més partits va dirigir (57).
…I altres de gran sofriment
En Montjuic, també es van viure dues salvacions agòniques, quan Tamudo i Lopo van assegurar la permanència de l’Espanyol el 23 de maig de 2004, que el que després seria mite blanc-i-blau Luis García va estar a punt de frustrar, i com no com la inoblidable permanència reeixida per Ferran Corominas en el minut 91 enfront de la Reial Societat, un 13 de maig de 2006.
El crit d’alleujament d’aquella nit i el gest de Dani Sánchez Llibre deixant sortir tota la tensió acumulada continua ressonant en la memòria perica.
En l’últim any a l’Olímpic, va haver-hi moments en què es va arribar a témer per la permanència i es va veure com un escenari desolador la possibilitat de traslladar-se a Cornellà-El Prat a Segona, encara que al final no va fer falta arribar a l’últim encontre per a respirar tranquils.
Montjuic, el que va poder ser per a l’Espanyol
Malgrat tot aquest cúmul de vivències, per diferents circumstàncies, Montjuic mai va ser una veritable llar per a l’Espanyol . La pista d’atletisme, que separava la gespa de la graderia, dificultava l’ambient de caldera que caracteritza als grans temples futbolístics. Malgrat la nostàlgia dels grans moments, la realitat d’un estadi d’accés complicat i de nits gèlides pesava en la relació dels aficionats amb l’Olímpic. El mateix Dani Sánchez Llibre, president en aquests anys i responsable de la mudança a Cornellà-El Prat, ha confessat en diverses ocasions els seus dubtes sobre si va ser la decisió correcta, veient ara la càrrega financera que el RCDE Stadium ha imposat al club. Amb la nostàlgia d’aquells temps, l’afició torna a Montjuic sabent que no trobaran l’ànima de Sarrià ni el confort de Cornellà, però sí un lloc carregat d’història i de records inoblidables.
