Fran Garagarza: “Encara som a l’hospital. Per a tornar a casa necessitem mantenir-nos, fer una ampliació de capital i una bona venda”
El director esportiu del RCD Espanyol, Fran Garagarza, concedeix una extensa entrevista a El Periódico, en la qual repassa la seva experiència en el club després de 15 mesos al comandament, les dificultats econòmiques heretades i la seva filosofia per a consolidar a l’equip Primera divisió després de l’ascens reeixit amb sofriment. El basc, de 58 anys, va expressar la seva satisfacció per la seva adaptació a Barcelona i va abordar amb franquesa la situació de l’Espanyol, amb especial esment a la importància de l’afició i els desafiaments en el mercat de fitxatges.
Adaptació ràpida a la ciutat i al club
“Em trobo bé i feliç. M’encanta Barcelona. M’agrada molt, no pensava adaptar-me tan ràpid a la ciutat, a la gent… Estic de meravella en el club. Per a mi també és un aprenentatge. Sortir d’un poble a una ciutat. Jo valoro tenir aquest espai per a passejar, anar a la platja, a un restaurant a menjar…”.
L’Espanyol, de l’UCI a planta, però amb precaució
El diagnòstic que Garagarza fa de l’estat actual del club reflecteix que, encara que l’ascens va ser vital, els problemes econòmics continuen pesant. “Continua estant en planta, amb medicaments. Tampoc diria que sense poder moure’s del llit, però la situació és delicada. Avui dia hem fet un treball ajustant-nos a la realitat i estem satisfets, però encara no estem per a deixar l’hospital. Mengem, ens movem, riem a l’habitació, però encara no podem sortir. L’objectiu és tornar a casa. Per a això, el primer és mantenir-nos, després ha d’haver-hi una ampliació de capital i una bona venda. Si es donen aquestes tres coses, podríem. Si cap falla, la cosa es complicaria més”.
Un equip amb ànima i l’afició com a motor
Garagarza insisteix que la salvació és l’únic objectiu realista aquesta temporada. “L’objectiu d’aquest any de l’Espanyol i que tots signaríem és salvar-nos en l’última jornada en el nostre estadi i deixar a tres per sota. No hi ha més. No podem pensar en una altra cosa”.
El director esportiu també destaca el paper fonamental de la graderia: “El millor que té l’Espanyol és l’afició. Per molta diferència. Volem que la nostra afició vegi un equip amb identitat, agressiu, amb ràbia, solidari. Entrades com els 25.000 espectadors contra el Mallorca ens ajuden molt”.
Enginyeria en el mercat i la gestió de cessions
Malgrat les limitacions econòmiques, el Espanyol ha aconseguit reforços il·lusionants, alguna cosa que s’aconsegueix assumint la realitat de l’entitat: “Treballant molt no és la resposta perquè això ho fan tots. Et diria que fent de les limitacions una virtut, sabent el que vols, adaptant-te a les situacions i establint els objectius segons el mapa al qual t’enfrontes. A on vaig i com vaig amb el que tinc. Busquem jugadors de rendiment immediat, també alguna aposta, però necessitem rendiment. En el mercat nacional veiem que hi ha futbolistes retinguts, amb clàusules, no els deixen sortir… Hem d’obrir-nos fos. Et bases en la teva experiència europea, en el meu cas en el Wolves i comences a tocar portes d’equips destacats, sigui Unió Berlín, Roma, Augsburg… A partir d’aquí s’estableix la negociació, el contacte diari, videoconferències… I tot tenint clar les posicions claus per a reforçar i on s’ha de fer més esforç i menys, amb contactes constants amb el departament financer. És veritat que són cessions, però el primer era aconseguir que vinguessin. Que s’aniran a final de temporada? Ja ho sé que s’aniran, però per alguns barallarem perquè no es vagin. Igual que els meus cedits tornaran si la rebenten perquè no tenen opcions de compra. S’està perdent patrimoni? Sí. Però què faig? No puc comprar jugadors. La suma de l’amortització i el salari ens condemna per les normes de la Lliga i del joc net. Em costaria el doble aquesta compra”.
Garagarza va explicar com es van dur a terme les negociacions per Alex Král i Marash Kumbulla: “Král era una primera opció. El ganxo de Barcelona i del nostre club el va atreure molt. Amb Marash teníem clar el perfil de central que volíem. La Roma ens ho va posar fàcil. És un jugador amb fam, dels quals ens agraden”.
Joan García, clau per al present i el futur
El portera Joan García ha estat un dels actius que Garagarza mai va posar en el mercat, malgrat l’interès d’altres clubs, encara que no descarta la seva venda en pròximes finestres: “Mai, en cap moment. Jo estava molt tranquil. Tot ha tingut el seu procés. Soc dels quals pensa que cal lligar als nois amb potencial, encara que siguin suplents. Ho veia cada dia entrenar, parlava amb Tommy Nkono i tot eren bones referències. Li plantegem la renovació en el seu moment i el tanquem aviat. En el mercat d’hivern passat era suplent i tenia opcions d’anar a algun equip de Segona, però no vaig acceptar. Es va lesionar Pacheco, va agafar el lloc i ja no l’ha deixat anar. És un actiu del club ben lligat. Aquest estiu hi ha hagut moviments, però mai em vaig plantejar la venda, cosa que no vol dir que en un altre moment no vagi a ocórrer. De fet, hi ha una necessitat, però aquest estiu no era el moment. Em van cridar després del partit de l’Atlètic de manera seriosa, però no hi havia res a parlar. Tot estava en el contracte. El noi el va passar malament, va tenir unes setmanes dolentes. Vam haver d’explicar-li les coses. Farà el gran salt, això és clar. Per a nosaltres la 21 és clau. La pedrera és fonamental, no sols per necessitat sinó també per vocació i creença. Hi ha una línia de successió que continuarà. Serem valents. És un repte per a mi”.
Manolo González i el planter com a pilars estratègics
L’aposta per Manolo González també reflecteix l’enfocament del club en la continuïtat i la identitat: “Manolo és club. És una persona natural, oberta i molt bo en la gestió de grup. Té coses de Mendilibar en aquest sentit. I després té una virtut molt important: adaptar-se a la situació. Ara toca això, ara en funció del rival faig A, faig B… Aquesta varietat tàctica i capacitat d’adaptar-se en funció del que s’ha de treballar és bàsica. S’ha guanyat el ser aquí. Vaig tenir clar que era ideal per al filial i també per al primer equip. Té similituds amb Imanol, de la Reial Societat, quant al sentiment, la manera d’expressar, fidel al dia a dia de treball. És un entrenador amb recorregut. Ho està fent molt bé”.
Sense complexos davant el Barça
A poques setmanes del derbi davant l’FC Barcelona, Garagarza valora la convivència entre tots dos clubs: “Crec que aquesta ciutat dona per a aquesta convivència i molt més. Amb el Barça possiblement hi haurà cinc persones en una taula i cadascuna tindrà un plat de pernil. Nosaltres tenim un plat per a tots. Són més feliços ells per tenir un cadascun? Em costa creure-ho. Nosaltres podem ser més feliços tenint un per als cinc. Per menjar més seran més feliços? Igual estan els cinc del plat de pernil amb el mòbil i ningú parla entre ells, i nosaltres tenim un per als cinc i estem rient contant les anècdotes de quan érem nens. L’Espanyol és un club gran, amb un sentiment de pertinença total, amb arrelament. Que sigui una minoria a la ciutat quina més dona. La que té ja és suficient. Els 25.000 que s’ajunten cada 15 dies en l’estadi gaudeixen. Per ser menys no ets pitjor. Per això em posa molt l’Espanyol. Jo ho he viscut això en un altre context al País Basc. Tot Guipúscoa és de la Reial Societat. L’Eibar no plena 8.000 seients. La Real està en 30.000. I l’Eibar hi ha hagut algun any que ha acabat per davant de la Real en Primera. Jo puc tenir una casa petita però amb millor menjar. L’Espanyol no ha de tenir complexos. Per a res. Podem ser més feliços que el Barça. Sobre la gespa, només espero competir i no sortir ferits. Al Bernabéu, la cosa es va complicar més del que s’havia d’haver complicat. No és el mateix perdre 2-1 que 4-1”.
Un llegat en construcció
Finalment, Garagarza demana reconeixement pel treball que s’està fent en tots els nivells del club: “Si hi ha alguna crítica que m’hagi fet mal especialment? No sabria dir cap en concret. N’hi ha hagut perquè estic en la primera fila de la diana, però només demanaria que es donés valor al que s’està fent. Què vull dir amb això? Em refereixo a posar en valor l’anar a veure al femení al camp del Betis, l’agafar un vol el diumenge al matí per a veure el filial, el tenir una xerrada en la Túrbula amb els pares de la residència… Ho fas perquè entens que et toca fer-ho, perquè estàs implicat des de dalt fins baix. L’Espanyol era un club amb molt poca exigència quan arribem. Veus que està parat, que el malalt està en el llit. Calia agitar-ho. Això em posava nerviós. Necessitem anar ràpids perquè aquí s’ha perdut molt de temps. Nosaltres hem de deixar un llegat”.
Amb la mirada posada a consolidar a l’equip en l’elit, el director esportiu de l’Espanyol afronta amb ambició els desafiaments immediats. La seva missió és clara: consolidar una estructura sòlida que garanteixi la permanència en Primera divisió i enfortir la identitat del club, tant en l’esportiu com en la seva connexió amb l’afició.
