El derbi Girona FC – FC Barcelona: una reflexió des del punt de vista espanyolista
Aquesta jornada 34 de Primera divisió, de LaLiga EA Sports 2023-24, es disputa un derbi català en el qual es veuran les cares Girona FC i FC Barcelona mentre el RCD Espanyol estarà vetllant armes cara a un partit importantíssim, les primeres cinc finals en disputa en el que li resta de Segona divisió, LaLiga Hypermotion, davant l’Sporting de Gijón. Així, mentre el conjunt blanc-i-blau està vivint un any en l’infern de la categoria de plata lluitant per certificar un ascens directe que no està ni molt menys assegurat, és més, la lògica sembla indicar que tocarà passar per un sempre incert playoff, un equip com el Girona, amb molt poques temporades en la màxima categoria, viu el millor moment de la seva història, i 82 anys després pot succeir a l’Espanyol com l’últim equip català capaç d’acabar una Lliga per sobre del Barça, la qual cosa van fer els pericos la temporada 1941-42 i ningú ha repetit de moment. El calendari ha fet que aquest Girona FC – FC Barcelona coincideixi en el temps amb la mateixa jornada 34 en la qual aviat farà un any, el passat 14 de maig, es jugués en l’ara conegut com Stage Front Stadium un altre derbi, de moment l’últim dels blanc-i-blaus en la màxima categoria, aquell RCD Espanyol – Barça d’infaust record ja que va coincidir la celebració de la primera Lliga com a entrenador de Xavi Hernández amb la pràctica certificació del descens dels blanc-i-blaus, ja que amb aquella derrota el conjunt perico quedava a quatre punts de la salvació.
Aquest Girona FC – FC Barcelona ha de fer que els dirigents del RCD Espanyol reflexionin a on han portat a l’entitat
Aquest derbi Girona FC – FC Barcelona, més enllà d’altres condicionants dels quals desperta la rivalitat amb tots dos clubs, hauria de ser una bona excusa perquè els dirigents del RCD Espanyol reflexionessin a on han portat al club perico amb una nefasta gestió esportiva, que ha enfonsat a l’equip en una categoria inferior al mateix temps que el conjunt gironí, amb un límit salarial de 52 milions d’euros, ha estat barallant fins i tot durant fases pel títol nacional amb un gegant de les dimensions del Real Madrid. La bona gestió dels de Montilivi -tan sols cinc dels vint equips que componen LaLiga compten amb un límit salarial per sota d’ells: Alavés, Las Palmas, Getafe, Cádiz i Rayo- contrasta amb la lamentable labor dels responsables del club perico, que si no acaba certificant el seu retorn a Primera pot quedar condemnat a la irrellevància esportiva a nivell català i estatal; és més, amb els ingressos que obtindrà el Girona gràcies a la seva classificació per a Europa, fins i tot pujant de categoria molt fi hauria de filar la gerència perica per a construir un projecte esportiu que pugui lluitar per conservar el segon lloc en l’hegemonia del futbol quadribarrat. La seva participació en la pròxima edició de la Champions donarà un gran impuls al club blanc-i-vermell, i més enllà de la transcendència que ha tingut la seva pertinença des de fa quatre anys al City Football Group, per a arribar a aquesta situació el Girona ha fet una gran labor en els despatxos i la direcció esportiva, amb tres figures com a eix, Delfí Geli, president, Quique Cárcel, director esportiu, i Michel, entrenador. Mentre en l’Espanyol existeix un president que des de fa anys dirigeix el club des de la Xina, sense trepitjar Barcelona, i han desfilat els directors esportius i els tècnics sense que cap dels projectes esportius aconseguís assentar-se, la tranquil·litat amb la qual han pogut treballar en Montilivi hauria de servir d’exemple cara al futur. Tretze anys porta Quique Cárcel en el lloc, garantint l’estabilitat i la continuïtat d’un projecte esportiu en creixement, que ha sabut confiar en un tècnic amb una idea de joc valent i arriscada de la qual s’han contagiat els seus jugadors. A diferència del que succeeix en l’Espanyol, s’ha sabut construir una estructura molt professional, de processos en el dia a dia, sense haver de passar per l’aprovació via videoconferència setmanal per part del president.
L’Espanyol, per la seva història, mereix uns dirigents que construeixin un projecte guanyador
El passat estiu, en el Girona van gastar 22,5 milions d’euros en fitxatges, sent el més car el del davanter ucraïnès Dovbyk -8 milions-, mentre que van ingressar per vendes 17,9 milions d’euros. Tan contrari com l’Espanyol , que va descapitalitzar la seva plantilla sense reinvertir l’obtingut per vendes gràcies a la labor de Fran Garagarza, un director esportiu que ha estat més eficient aconseguint ingressos per a la propietat que construint un equip de garanties. El que han obtingut en Montilivi amb la seva política és que futbolistes que van fitxar per tot just 4 milions, ara tinguin un valor de mercat que en alguns casos supera els 30, la qual cosa demostra que un projecte ambiciós també pot ser rendible. Mentre el Girona segueix al peu de la lletra un pla estratègic de creixement, en l’Espanyol s’ha optat per una política de guerra i supervivència fins que s’aconsegueixi arribar a un acord per a la venda de l’entitat, alguna cosa que vist el que ha suposat l’entrada d’inversors en el club gironí ha de fer mantenir l’esperança a tota l’afició blanc-i-blava de tornar a veure al conjunt perico lluitar per objectius ambiciosos si cau en mans de gent que entengui d’aquest esport, i no a estar patint per a fer-se un buit en la màxima categoria. Això és el que mereix com a mínim un club com l’Espanyol que ha estat en Primera divisió durant 86 temporades, que es troba en la setena posició en la classificació històrica de la Lliga amb 2928 punts sumats i és el cinquè amb major nombre de temporades en Primera Divisió, només per darrere del Real Madrid, Barcelona, Athletic de Bilbao i Valencia.
