Joan García: la víctima silenciosa del naufragi defensiu de l’Espanyol
Al RCD Espanyol, malgrat comptar amb un dels porters més destacats del campionat, Joan García, l’exasperant falta de solidesa defensiva s’ha convertit en un autèntic malson. Contràriament a la progressió experimentada el curs passat, en el qual l’equip va mostrar una notable millora defensiva amb l’arribada de Manolo González, aquesta campanya la saga blanc-i-blava s’està dessagnant a cada jornada. I, si bé la falta d’eficàcia ofensiva també és un problema, i no menor, la fragilitat en defensa és la que més està penalitzant a l’equip en aquesta arrencada de LaLiga.
L’estadística és aterridora: en els últims quatre partits de lliga, l’Espanyol ha encaixat un total de 13 gols. Quatre en San Mamés contra l’Athletic Club, dos a casa enfront del Sevilla, tres en el derbi contra el Barça en Montjuïc, i quatre més en la visita a Montilivi davant el Girona. Quatre rivals que, encara que potents, no han hagut de fer un esforç desmesurat per a trobar la xarxa.
El principal problema es troba en el sistema defensiu de l’equip, que ha perdut la solidesa que va mostrar en la temporada anterior en Segona divisió, on Manolo González va aconseguir millorar enormement el rendiment de la saga. Amb una rereguarda que sembla cada vegada més vulnerable, els errors s’han succeït sense pietat. Els centrals no aconsegueixen oferir la consistència que l’equip necessita, i els laterals, més enllà de la seva capacitat ofensiva, es veuen desbordats constantment.
Si bé és cert que l’arribada de jugadors com Walid Cheddira, Irvin Cardona i Alejo Veliz s’esperava com un reforç ofensiu després de la sortida de Martin Braithwaite, els números no acompanyen. Entre els tres nous fitxatges sumen únicament un gol, l’anotat per l’argentí enfront del Rayo Vallecano. Això deixa a l’Espanyol amb una dependència extrema de la inspiració del seu porter, Joan García, qui, malgrat la seva qualitat i capacitat per a salvar punts, no pot sostenir tot un equip que, en l’aspecte defensiu, està deixant massa buits.
Joan García: la víctima silenciosa del naufragi defensiu de l’Espanyol
En aquest sentit, l’erràtica planificació del club en aquesta temporada està deixant una reguera de conseqüències negatives, i una de les més preocupants és en aquest sentit la devaluació de Joan García. El jove porter, considerat una de les poques joies del club, es troba atrapat en un sistema que no sols no li protegeix, sinó que multiplica la pressió que recau sobre les seves espatlles. Malgrat ser el porter amb més parades en LaLiga (54), amb un destacat 67,5% d’encert, les xifres que envolten a Joan són descoratjadores. En 13 jornades ha encaixat 26 gols, una mitjana de dues per partit, amb un demolidor pic de 13 punts en les últimes quatre dates davant Athletic Club, Sevilla, Barcelona i Girona, que han castigat durament la frèvola defensa blanc-i-blava.
En un context més estable, Joan García podria consolidar-se com un dels millors joves porters del campionat. No obstant això, en un equip on els gols en contra són la trista norma, el seu prestigi, la seva confiança i, en última instància, el seu valor en el mercat corren perill de caure en picat. Una víctima més d’un projecte esportiu que, ara com ara, sembla condemnat al fracàs i que pot afectar la seva cotització el pròxim estiu, quan el club precisa d’una venda d’almenys 15 milions d’euros que tot apunta ha de protagonitzar el meta.
Un canvi necessari
És molt clar que l’Espanyol ha de fer canvis radicals en el sistema defensiu si vol aspirar a romandre en Primera divisió. La solidesa en defensa va ser el que els va fer ascendir la passada temporada a la categoria de plata, però en l’elit del futbol espanyol, on cada petit error es paga, el marge d’error és mínim. Ara, quan l’equip ha de trobar la manera de frenar aquesta sagnia de gols, ja no arriba amb confiar en el talent de Joan García o en els centellejos ofensius d’un equip que són lamentablement escassos. És hora que Manolo González aconsegueixi revertir aquesta alarmant tendència. En cas contrari, la permanència es presenta com una utopia cada vegada més llunyana.
