La confiança en Manolo González: els porters de l’Espanyol, Joan García i Fernando Pacheco, donen suport al seu tècnic
Competeixen pel lloc més exigent de l’Espanyol , però la rivalitat no ha impedit que siguin grans amics. Joan García i Fernando Pacheco, els porters de l’equip blanc-i-blau, representen les mans que defensen la porteria d’un equip que, encara que és el que més trets rep de tota la Lliga, es manté lluny de ser el que més encaixa. En un acte promocional celebrat a la botiga Futbol Emotion de Diagonal Mar, tots dos han compartit amb La Vanguardia les seves impressions sobre la seva relació, l’exigència de la seva posició i el difícil moment que viu l’Espanyol .
Una relació de respecte i aprenentatge mutu
“La nostra relació va ser molt bona des del principi”, explica Fernando Pacheco, qui, als seus 31 anys, ha hagut d’adaptar-se a un rol distint al de titular indiscutible que havia gaudit al llarg de la seva carrera. “La posició de porter és molt especial perquè només juga un i és important, quan vas acumulant experiència, veure les dues cares”, assegura.
El madrileny reconeix amb humilitat que la irrupció de Joan García en el primer equip la temporada passada era una cosa lògica. “Quan vaig arribar i vaig veure a un noi com Joan, amb la il·lusió que té, com s’entrena, com et dona suport… Sabia que això podia passar, és llei de vida. Quan veus un talent com ell, només et queda donar-li suport de la mateixa manera que ell t’ha donat suport a tu”.
Per part seva, Joan García valora profundament tenir al seu costat a un company amb tanta experiència. “M’aporta molt, no sols coses tècniques o tàctiques d’un porter en si. Sinó més en situacions que em puc trobar o com treballar-les”, detalla. “Sap el que estic pensant a cada moment, i em dona molta seguretat saber que algú m’entén i sap el que estic passant. Encara que no li ho demani, ell també m’ajuda”, confessa el jove porter de 23 anys.
La solitud del porter i la pressió en l’Espanyol
Tots dos porters coincideixen que la solitud és inherent a la seva posició, però es dona suport mútuament per a suportar-la. “Cadascun té la seva manera d’afrontar-ho. Jo sempre he estat bastant tranquil, així soc en la meva vida personal”, comenta Pacheco. Encara que admet que “el porter ha de conviure amb el sofriment. Sabem que cada mínim error ens condemnarà. Però és la posició que triem i a les verdes i a les madures, és el que ens agrada”.
Joan García, en canvi, prefereix enfocar la responsabilitat des de l’orgull de pertànyer a una llarga tradició de grans porters en l’Espanyol, des de Ricardo Zamora fins a Diego López. “Més que pressió, és un mirall on mirar-se. Sempre he intentat absorbir tot el que puc d’ells i el que significa la porteria de l’Espanyol ”, explica.
Un equip unit en un tram difícil
Tots dos porteres són conscients de les dificultats que travessa l’equip en aquest final de 2024. “Serà un any complicat, crec que serà un dels anys en què més punts es necessitin per a aconseguir la salvació”, adverteix Pacheco.
No obstant això, tant Joan com Fernando destaquen la confiança en l’entrenador, Manolo González. “Veig a l’equip molt compromès amb ell i amb el seu staff. I a ell ho veig amb moltes ganes i il·lusió. És un entrenador que sent al club”, afirma Joan. Mentre que Pacheco insisteix que “la unió és el camí a seguir. Hem de confiar en el treball del staff. Hi haurà moments durs, però d’aquests moments se surt estant units”.
L’Espanyol pot presumir de tenir dos porters que no sols competeixen amb noblesa, sinó que comparteixen l’objectiu comú que el club perico es mantingui on pertany: en l’elit del futbol espanyol.
