José María Calzón, quatre dècades de fidelitat a l’Espanyol: “Marxo tranquil, he donat tot per aquest club, la meva altra família”
José María Calzón, una llegenda en el RCD Espanyol, ha estat homenatjat després de quatre dècades de servei en el club blanc-i-blau. Envoltat de noms icònics com Mauricio Pochettino, José Antonio Camacho, Raúl Tamudo i Javier Clemente, entre molts altres, Calzón rememora ara els dies en què el futbol era una gran família en una entrevista que publica La Nueva España: “Està tot massa professionalitzat. Recordo els temps en els quals la plantilla i els treballadors érem gairebé una família. Quan un es casava, per exemple, ens convidava a tots. Si hi havia un dia de descans, s’organitzava un rostit. En acabar els entrenaments, anàvem al bar de la cantonada i preníem una cervesa xerrant una estona. El mateix ocorria amb les concentracions. Als partits fora de casa solíem arribar el dia abans al matí, i aprofitàvem per a anar plegats al cinema. Tot això s’ha perdut”, comenta amb nostàlgia l’asturià, qui assegura que “el futbol és més professional, però menys humà”:
Nascut en Valcárcel, Somiedo, José María Calzón va emigrar a Barcelona amb la seva família quan era un nen i, sense imaginar-lo, la seva vida va canviar quan l’Espanyol, acabat de descendir a Segona divisió, va acudir a l’agència de viatges en la qual treballava buscant a algú que els organitzés els desplaçaments. “Em van triar a mi”, recorda amb un somriure. Així, en 1979, es va convertir en delegat del club, una posició que va ocupar fins a la seva recent jubilació.
El rol del delegat en aquells temps era absorbent: “Quan vaig començar, havia d’encarregar-me de tot: feia els desplaçaments, els contractes, buscava els amistosos… No podia tenir vacances, era un no parar. Ha canviat tot molt. Abans viatjàvem quatre amb l’equip, ara van divuit o dinou. No entenc per què ha de viatjar tanta gent”, reflexiona. La seva tasca no va anar només logística, també va saber forjar relacions personals profundes, especialment amb Javier Clemente, amb qui va compartir innombrables menjars: “Javi és un fenomen. Cal conèixer-ho. Quan entrenava a l’Espanyol , anava a menjar gairebé tots els dies amb ell, mínim unes quatre vegades a la setmana. Li deia que tenia menjar a casa, però li era igual. Telefonava a la ‘Rubia’, com anomenava afectuosament a la meva dona, i li deia que m’anava amb ell. No hi ha una persona que t’ajudi més”. “És molt amic dels seus amics, però si li traeixes, dona’t per mort”, diu amb admiració de qui va ser un dels entrenadors més emblemàtics del club.
Moments hilarants també van marcar la seva trajectòria, com la famosa clàusula de rescissió que va posar a Francisco, el “Maestro”, amb 70.000 milions de pessetes, superant fins i tot la de Denilson, llavors el fitxatge rècord del Betis: “Si la de Denilson era de 65.000 milions, a mi se’m va ocórrer posar-li a Francisco una clàusula de 70.000 milions de pessetes (uns 420 milions d’euros), la més alta del món”. Entre riures, recorda com “una senyora li va dir al seu fill: ‘Mamà, aquest és l’home més ric d’Espanya’”.
Malgrat haver deixat el seu lloc com a delegat, Calzón seguirà lligat a la seva terra asturiana, on presumeix de les seves arrels i de la seva famosa favada, que ha conquistat a tot l’Espanyol. Ara, el seu pròxim repte és perfecte per a algú que mai va deixar de superar-se: aprendre a brodar l’arròs amb llet.
José María Calzón es retira amb la satisfacció del treball ben fet, deixant el seu llegat a les mans del seu fill Willy, que pren el relleu com a delegat de l’Espanyol. “Marxo tranquil, he donat tot per aquest club, la meva altra família”, sentència l’històric delegat blanc-i-blau.
