L’Espanyol, a les portes de continuar fent història: així van ser els ascensos blanc-i-blaus
L’Espanyol té l’opció d’aconseguir davant l’Oviedo el seu sisè ascens a Primera gastant una única bala. La història dels cinc anteriors ascensos, tots a la primera oportunitat, va comportar la majoria de vegades molt de sofriment i drama.
L’Espanyol té aquest diumenge davant l’Oviedo la possibilitat d’aconseguir un any més tard del seu sisè descens a Segona tornar a la Primera divisió del futbol nacional, si aconsegueix superar els carbayones en la tornada del play-off. Una vegada es va consumar el passat estiu la pèrdua de categoria, va quedar fixat clarament l’objectiu: tornar com més aviat millor a Primera, com en els cinc precedents anteriors. Encara que molts en l’àmbit català i nacional semblen haver-ho oblidat aquests dies, l’Espanyol és un club històric i va tenir el privilegi de ser un dels deu fundadors de LaLiga, el 10 de febrer de 1928, i va resistir més de tres dècades, fins al 1962, sense baixar de categoria. El retorn a la màxima divisió no sempre ha estat un camí de roses; de fet, menys en dues vegades, en la resta es va convertir en un veritable via crucis, però l’ensenyament que queda és que, fins al moment, sempre s’ha aconseguit recuperar la categoria a la primera oportunitat, i aquesta vegada no ha de ser una excepció.
Després del primer descens va caldre jugar una agònica promoció de tres partits davant el Mallorca
Fent una mica de memòria, el 1963, després del primer descens, en una promoció contra el Valladolid que va resoldre el després mite blanc-i-blau Rodilla al minut 88, i havent-se generat una crisi que va costar la presidència a Victoriano Oliveras de la Riva, l’equip que entrenava Heriberto Herrera va quedar segon d’un dels dos grups en què es dividia la Segona, la nord; com només pujava directament el primer classificat i aquest va ser el Pontevedra, que va treure 2 punts als pericos, va caldre jugar una promoció de tres partits davant el Mallorca, amb 2-1 a Sarrià -va caldre remuntar, ja que van començar marcant els bermellones-; igual resultat es va donar al desaparegut Lluís Sitjar; per la qual cosa va caldre jugar un desempat al Bernabéu, que es va resoldre amb un gol d’Idígoras. Molt de sofriment i drama, però retorn a la màxima categoria a la primera.
El segon ascens no es va materialitzar fins a la penúltima jornada
El descens de 1969 i la posterior recuperació de la categoria no van necessitar la disputa d’una promoció: l’Espanyol, que dos anys abans havia quedat tercer en la competició, amb la participació dels mítics 5 Dofins, va consumar el descens amb un dolorós 4-0 davant el Màlaga, que ja era de Segona. Va ser en la temporada de l’escàndol Matesa, que li va costar el càrrec al president Juan Vilà Reyes. Amb un equip reconstruït a partir del que s’havia ingressat amb el traspàs de Marcial al Barça, el triat per a la banqueta, Fernando Riera, va ser incapaç de donar amb la tecla. Així, passat l’equador de la competició, va ser substituït per Rafa Iriondo. A la penúltima jornada es va aconseguir matemàticament el tercer lloc amb un 7-0 a l’Ilicitano, combinat amb l’empat del Sant Andreu al camp del Real Betis, que es disputava amb els pericos aquesta posició d’ascens.
El descens de 1989 i el posterior ascens, el dels penals de la Rosaleda, va implicar un gran sofriment
El descens de 1989 i l’ascens de 1990 van ser summament dolorosos i complexos per a l’Espanyol i la seva gent: després de perdre la promoció davant el Real Mallorca i consumar-se un descens que també va provocar la marxa del president Antonio Baró i l’arribada de Julio Pardo, la marxa de l’equip a Segona va ser molt erràtica, obligant a la destitució de Benito Juanet per Juanjo Díaz, que almenys va aconseguir signar la cinquena plaça que donava dret a jugar el play-off, ja que el tercer va ser l’Athletic Club, sense dret a pujar. El destí va enfrontar els blanc-i-blaus amb el Màlaga, al qual es va superar a casa amb gol de Gabino, mentre que a La Rosaleda va caure pel mateix resultat. Va haver-hi pròrroga i torn de penals, fins a 16, en la qual van decidir l’encert de Meléndez sota pals en detenir un llançament de Villa, amb el posterior gol d’Albesa que donava l’ascens.
Per fi arriba un ascens plàcid, de la mà de Camacho
El 1993, l’Espanyol va quedar abocat a la disputa de la promoció, en la qual es va perdre la categoria en caure a El Sardinero davant el Racing amb el recordat gol de l’experico Michel Pineda. No obstant això, el retorn va ser per la porta gran, amb un equip dirigit per José Antonio Camacho que, a tres jornades del final, golejava el Cádiz CF per 4-0 el dia de Sant Jordi, certificant així la tornada a la màxima categoria, a més, per primera vegada com a campió.
Vicente Moreno, un especialista en ascensos, va aconseguir l’objectiu amb nota
Gairebé 30 anys després, l’Espanyol tornava a caure al pou de la Segona divisió, confiant-se el comandament de l’equip per a la 2020-21 a tot un especialista en ascensos, Vicente Moreno. L’equip va mantenir tota la temporada un apassionant mà a mà amb el Real Mallorca, i no va ser fins a quatre jornades del final que va aconseguir un punt a La Romareda que va certificar matemàticament el retorn a la màxima categoria, de la qual acabaria sent també campió. Era el cinquè ascens que aconseguia l’Espanyol i la cinquena ocasió que l’aconseguia per la via directa, usant una sola bala, a la primera, com el 1963, 1970, 1990 i 1994. El de Massanassa havia assumit les regnes de l’equip amb major pressupost de la lliga de Segona, construït amb l’únic propòsit d’ascendir de manera directa, i malgrat alguna baixada puntual, va aconseguir estar sempre a dalt com demostra el fet que va romandre en les dues primeres posicions de la taula en 35 de les 42 jornades disputades.
Ara s’està a les portes d’aconseguir continuar fent història i tornar a Primera divisió a la primera oportunitat i per sisena ocasió a la història, o tacar aquesta estadística amb un fracàs que l’obligaria a deambular un any més per l’infern de Segona.
