Manolo González, a només un pas de fer realitat l’objectiu de l’Espanyol, s’enfronta a un Lluís Carrión que ha signat un curs per emmarcar
Dels equips del top 6, Espanyol i Oviedo van ser els únics que van canviar els seus entrenadors durant la temporada: amb Luis Carrión, que es va fer soci perico als 14 anys, el conjunt carbayón ha passat de tenir tres punts a jugar el play-off, fet que només va succeir una vegada fa 70 anys. Manolo González pot obtenir la recompensa a tres dècades de lluita i treball al futbol modest.
Aquest diumenge Espanyol i Oviedo s’enfrontaran en la tornada de la final del play-off d’ascens per decidir qui puja a Primera divisió; i al capdavant de tots dos equips, dos tècnics humils i treballadors que mai abans no han entrenat a la màxima categoria, Manolo González i Luis Carrión. Per cert, aquest últim amb passat perico. El català, que s’havia fet soci perico als 14 anys segons els seus pares pel seu desig de no perdre’s cap partit de futbol que pogués estudiar i analitzar, després d’obtenir el títol d’entrenador, va ser el triat per dirigir l’Espanyol Femení, al capdavant del qual va estar durant dues temporades entre 2011 i 2013: en la seva primera campanya va quedar tercer a la Liga, va guanyar la Copa de la Reina i va aconseguir ser finalista en la Copa Catalunya; a la segona, va obtenir el cinquè lloc i va caure als quarts de final de la Copa.
Malgrat la seva bona feina, que li va fer guanyar la Copa Catalunya, es va decidir que no continués a la banqueta de les noies, sent substituït per Santi García. Després de passar posteriorment per diferents equips aquesta vegada masculins com el Còrdova, el Melilla i el Numància, al qual no va poder salvar del descens a Segona Divisió B, sense que arribés a complir l’últim any de contracte, va ser fitxat pel FC Cartagena, com a relleu de l’actual tècnic del Leganés, Borja Giménez. Llavors, no sols va salvar miraculosament l’Efesé, sinó que, en les dues campanyes posteriors, el va instal·lar en la zona tranquil·la sense perdre de vista la part alta de la classificació. Les puntuacions obtingudes en les temporades 2021-22 i 2022-23 continuen sent la segona i tercera millors en la història del club blanc-i-negre, on es guarda un gran record d’ell. L’1 de juny de 2023, després de deixar l’Efesé en una estimable 9a posició, es va anunciar que Carrión no continuaria a la banqueta. Sense equip a l’inici del curs, l’Oviedo el va reclamar un cop començat el present curs com a relleu d’Álvaro Cervera; es va trobar l’equip cuer, empatat amb el Cartagena després d’haver sumat només tres punts en les sis primeres jornades. Malgrat que Cervera tenia dos anys més de contracte es va decidir cesar-lo i apostar per un Carrión que després d’una derrota inicial a casa davant el Real Valladolid (0-1) va fer que l’Oviedo comencés a remuntar posicions, acumulant fins a nou partits consecutius sense perdre. Imparable, va anar ascendint al llarg de tot el curs fins a situar-se en el top 6, guanyant-se així el dret de disputar la promoció d’ascens. En tota la història de la Segona divisió, dada que apuntava recentment ‘LNE’, només l’España Industrial a la temporada 1952-53 va signar una remuntava similar, de tres punts a la sisena jornada a classificar-se per a la promoció d’ascens a Primera. Després d’eliminar brillantment al tercer classificat i un dels principals favorits, l’Eibar, ara surt amb avantatge davant l’Espanyol gràcies a l’1-0 del partit d’anada.
L’Espanyol, per la seva banda, ha tingut tres tècnics al llarg del curs, la qual cosa deixa clar que no haver ascendit de manera directa és ja un fracàs en si mateix. Va iniciar el curs a la banqueta l’asturià Luis García, precisament format a la pedrera del Real Oviedo, que ja havia finalitzat la temporada anterior, la del descens. Després de dirigir 14 partits, el va succeir Luis Miguel Ramis, que no va donar el resultat esperat i va durar 16 partits en el càrrec. I, finalment, el lloc va ser per a Manolo González, solució de la casa, ja que estava entrenant el filial blanc-i-blau. Malgrat no arribar-li per aconseguir l’ascens directe, ha sumat una brillant ratxa de 14 partits sense perdre, encara que amb 9 empats. La seva primera derrota va ser precisament en l’anada de la final del play-off enfront de l’Oviedo. Malgrat aquesta decepció, encara té a la seva mà aconseguir el que seria el seu major èxit professional després de tres dècades com a entrenador, la majoria al futbol modest. Quant al seu futur, en principi aquesta temporada marcarà el final de la seva marxa al primer equip, encara que si aconsegueix l’ascens a Primera divisió en el seu primer any com a entrenador professional sembla a priori un argument sòlid per seguir al càrrec.
