De Segona RFEF al Bernabéu: Manolo González, sis mesos de resiliència al RCD Espanyol
Aquesta setmana, el passat 17 de setembre es van complir sis mesos des que Manolo González va debutar com a entrenador del RCD Espanyol, en un partit davant el Saragossa en La Romareda. Des de llavors, la seva trajectòria en la banqueta blanc-i-blava ha estat marcada per l’èxit enmig de circumstàncies adverses: quan va assumir el càrrec, l’equip travessava una profunda crisi anímica després de l’etapa de Luis Miguel Ramis, el projecte de la qual es va desplomar malgrat tenir a l’equip en tercera posició i a un sol punt de l’ascens directe al març. Ni la personalitat ni l’estil de joc de Ramis van aconseguir guanyar-se a l’afició de l’Espanyol , en part perquè els seus resultats no van superar als del seu predecessor i, a més, no van aconseguir solucionar els problemes defensius que havien estat el gran taló d’Aquil·les de l’equip. El nomenament de Manolo, que fins llavors no havia entrenat més enllà de la Segona B, va ser una aposta del director esportiu Fran Garagarza, qui ja el coneixia del filial. El basc va confiar en el tècnic gallec per al primer equip en el moment més delicat de la temporada, i el que en un principi semblava una decisió arriscada va acabar sent la clau que va obrir la porta a l’ascens a LaLiga.
El camí no va ser fàcil. L’Espanyol de Manolo González va viure una transformació des del traumàtic tancament de l’era Ramis. Amb un equip deprimit, González va aconseguir trobar la fórmula per a sobreposar-se. El seu enfocament en l’ordre defensiu va ser clau: en poques setmanes, l’equip es va convertir en una fortalesa enrere en part gràcies a l’eclosió de Joan García, porter que va debutar després de la lesió de Fernando Pacheco encara amb Ramis a la banqueta i en el qual va mantenir la confiança el nou tècnic, convertint-se en un baluard sota pals. L’Espanyol va encadenar una ratxa de 18 partits invicte, 12 sota la batuta del gallec, basada en una defensa fèrria i una capacitat de resistència encomiable, encara que amb el hàndicap de sumar nombrosos empats (fins a 8), alguna cosa que va impedir que l’ascens es consumés per la via ràpida.
Aquest esforç va culminar al juny, quan l’Espanyol va certificar el seu ascens a LaLiga EA Sports després d’un duro playoff. L’equip perico va superar l’Sporting de Gijón i al Real Oviedo en sengles eliminatòries a vida o mort, on l’equip de Manolo González va demostrar que, encara que no enlluernava en determinades facetes del joc, era extremadament difícil de vèncer. L’ascens, confirmat el 23 de juny, va ser un bàlsam per a una afició que havia sofert molt durant un llarg tram de temporada veient perillar el retorn a la màxima categoria.
Ara, sis mesos després d’aquell debut, l’Espanyol segueix en peus sota la direcció d’un entrenador que malgrat els dubtes ha demostrat estar a l’altura de les circumstàncies, vencent a les reticències generades per la seva inexperiència en el futbol professional. Manolo González ha sabut treure en un inici de curs que era vist amb preocupació el millor d’una plantilla minvada per les dificultats econòmiques, i ara la seva pròxima gran prova serà davant el Real Madrid, equip pel qual ha admès en el passat sentir una certa afinitat. En una entrevista recent, quan se li va preguntar si preferiria entrenar al Madrid de Kylian Mbappé o al Barcelona de joves talents com Lamine Yamal, el tècnic gallec no va dubtar a decantar-se per la primera opció, destacant el repte que ha de suposar bregar amb aquesta aglomeració d’estrelles en un mateix vestuari.
Ara, sis mesos després, el desafiament de Manolo González no ha acabat. L’Espanyol continua bregant amb els problemes econòmics, i la plantilla continua sent curta per a l’exigència de Primera divisió. No obstant això, l’equip es manté competitiu gràcies en bona part al treball d’un Manolo González està canviant la narrativa de l’Espanyol: d’un equip tocat i immers en una mar de dubtes ha creat una formació que amb els seus defectes ha demostrat ser competitiva i capaç de lluitar amb unes certes garanties per la permanència, si bé encara queden molts desafiaments per davant abans de poder donar per aconseguit l’objectiu.
