Omar El Hilali, sancionat amb un partit
El Comitè de Disciplina de la RFEF ha decidit castigar amb un partit de suspensió a Omar El Hilali, que no podrà jugar el Real Oviedo – Espanyol de l’anada de la segona eliminatòria d’ascens a Primera divisió; el motiu, “produir-se de manera violenta en ocasió del joc o com a conseqüència directa d’algun llanci d’aquest, amb multa accessòria en quantia de 200 € al club i de 600 € a l’infractor. (Article: 130.1)”.
El club havia presentat avui mateix al·legacions, que han estat desestimades per les raons que exposa aquest extens argumentari legal:
PRIMER.- Ha de fer-se referència, en primer lloc, als preceptes de la normativa federativa que es refereixen a la funció que han de complir els àrbitres durant els partits. En aquest sentit, ha de citar-se en primer lloc l’article 260 del Reglament General de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), el qual, en el seu primer paràgraf, estableix que “l’àrbitre és l’autoritat esportiva única i inapel·lable, en l’ordre tècnic, per a dirigir els partits”. Entre les obligacions que li incumbeixen durant el desenvolupament de l’enocntre està la d’“amonestar o expulsar, segons la importància de la falta, a tot futbolista que observi conducta incorrecta o procedeixi de mode inconvenient i així mateix a entrenadors, auxiliars i altres persones reglamentàriament afectades” (article 261, paràgraf 2, apartat e)); Igualment, després dels encontres, haurà de “redactar de manera fidel, concisa, clara, objectiva i completa, l’acta de l’encontre, així com els informes ampliatius que estimi oportuns, remetent, amb la major urgència i pel procediment més ràpid, l’una i els altres, a les entitats i organismes competents” (article 261.3, apartat b). Sobre el valor probatori d’aquestes actes, l’article 27 del Codi Disciplinari de la RFEF quan assenyala que les mateixes “constitueixen mig documental necessari en el conjunt de la prova de les infraccions a les regles i norma esportives” (paràgraf 1). I afegeix que “en l’apreciació de les infraccions referents a la disciplina esportiva, les decisions de l’àrbitre sobre fets relacionats amb el joc són definitives presumint-se certes, excepte error material manifest” (paràgraf 3). Aquest i no un altre ha de ser el punt de partida d’aquesta resolució i de la decisió que hagi d’adoptar-se: les actes arbitrals gaudeixen d’una presumpció de veracitat iuris tamtum, que podrà ser, en conseqüència desvirtuada quan es provi l’existència d’un error material manifest.
SEGON.- Això és, en definitiva, la qual cosa hauran de tenir en compte els òrgans disciplinaris federatius quan, en l’exercici de la seva funció de supervisió, adoptin acords que invalidin les decisions adoptades per l’àrbitre i reflectides en les actes arbitrals. Aquesta possibilitat, no obstant això, se circumscriu a supòsits molt determinats. En general, no serà possible revocar una decisió arbitral invocant una discrepància en la interpretació de les Regles del Joc, la competència “única del qual, exclusiva i definitiva” correspon precisament al col·legiat segons el que s’estableix per l’article 118.3 del Codi Disciplinarifederatiu. Únicament si s’aportés una prova concloent que permetés afirmar l’existència de l’esmentat error material manifest, a causa de la inexistència del fet que ha quedat reflectit en l’acta o a la palesa arbitrarietat de la decisió arbitral, farà fallida la presumpció de veracitat de la qual gaudeixen les actes arbitrals d’acord amb el que es disposa en l’esmentat Codi Disciplinari.
TERCER.- La doctrina dels òrgans disciplinaris d’aquesta RFEF i del Tribunal Administratiu de l’Esport (TAD) recolzen les anteriors afirmacions. Tots ells han resolt de manera clara en diferents Resolucions la necessitat que les proves aportades demostrin de manera concloent l’error manifest de l’àrbitre. Pot citar-se en aquest sentit la Resolució del TAD de 29 de setembre de 2017 (Expedient 302/2017), que va afirmar que “quan el referit article 27 del Codi Disciplinari de la RFEF assenyala que les decisions arbitrals sobre fets relacionats amb el joc són “definitives presumint-se certes, excepte error material manifest” està permetent que el principi d’invariabilitat (“definitiva”) del qual gaudeix la decisió arbitral en favor de la seguretat jurídica, en aquest cas, de les Regles del Joc, pugui no obstant això mitigar-se quan concorregués un “error material manifest”, com a modalitat o subespècie del “error material”, és a dir que es tracti, com ha assenyalat el Tribunal Constitucional, quan s’ha referit a aquest terme en les lleis processals (Vinya. Articles 214.3
de la Llei d’Enjudiciament Civil i 267.3 de la Llei orgànica del Poder Judicial), d’un error clar o patent, independentment de tota opinió, valoració, interpretació o qualificació jurídica que pugui fer-se”. En definitiva, només la prova d’un error material manifest faria fallida la presumpció de veracitat de la qual gaudeix l’acta arbitral i permetria deixar sense efecte el consignat pel col·legiat.
QUART.– A fi d’atacar la veracitat de les decisions consignades en l’acta arbitral, el recurrent ha de proporcionar a l’òrgan disciplinari proves adequades i suficients per a demostrar l’existència de “un error material manifest”. En aquest sentit, és també doctrina reiterada del TAD la que declara la plena validesa de la prova videogràfica com a instrument probatori apte per a desvirtuar el contingut de l’acta arbitral. Per part seva, correspon a l’òrgan disciplinari federatiu, en aquest cas a aquest Comitè de Disciplina, l’obligació de visionar i valorar el contingut de la gravació a fi de comprovar si el mateix es correspon o no amb les al·legacions del recurrent.
CINQUÈ.– Segons consta en l’acta arbitral, el jugador Sr. Omar El Hilali va ser expulsat en el minut 91 “per realitzar una entrada a un adversari, per darrere, amb ús de força excessiva en la disputa de la pilota”. En les seves al·legacions, el club afirma en primer que, segons es desprendria amb claredat de les imatges que aporta juntament amb el seu escrit, no va haver-hi en la jugada empro de força excessiva per part del jugador que va resultar expulsat. Sosté, en aquest sentit, que el que es va produir va ser “un cop de dos jugadors anant per la pilota”. També nega que l’entrada, es produís per darrere, tal com s’afirma en l’acta. El contacte es va produir, segons afirma, de costat. Considera, en conclusió, que l’expulsió no degué produir-se i que la decisió “va ser desproporcionada i no ajustada a la normativa que estableix el Codi Disciplinari de la RFEF (…), sent sens dubte; un error material manifest”. La tasca d’aquest òrgan disciplinari, d’acord amb la normativa federativa que resulta d’aplicació, és precisament
determinar, si és el cas, l’existència d’un error material manifest en la descripció arbitral de l’acció. Com s’ha dit aquí, únicament la prova d’un error d’aquest tipus pot desvirtuar l’apreciació realitzada pel col·legiat i, en conseqüència, la veracitat del que va fer constar en l’acta. És necessari en tot cas que es tracti d’un error clar o patent, independentment de tota opinió, valoració, interpretació o qualificació jurídica que pugui fer-se, circumstàncies que aquest òrgan disciplinari considera que no es donen en aquest cas. La veritat és que el repetit visionat de les imatges no ha permès a aquest Comitè concloure, més enllà de tot dubte, que l’acció que va motivar l’expulsió no va transcórrer tal com la va descriure el col·legiat i, en definitiva, provar l’error material manifest. En primer lloc, no correspon a aquest Comitè decidir si va haver-hi o no ús de força excessiva. És aquesta una circumstància que només l’equip arbitral, més ben situat que aquest òrgan disciplinari, pot valorar. En tot cas, la prova de l’error material de manifest, com de mode reiterat venen mantenint els òrgans disciplinaris esportius, no pot reduir-se a al·legar una versió alternativa dels fets, per molt possible que aquesta sigui. I és això el que ocorre en aquest cas. Les al·legacions es limiten a presentar una versió alternativa del que va ocórrer, que no queda no obstant això provada de mode suficient per les imatges. Aquestes, per contra, vindrien a corroborar, almenys prima facie, la versió de l’àrbitre.
Procedeix,per tant, la desestimació de les al·legacions, amb les conseqüències disciplinàries que d’això es deriven, que, en el present cas ha de ser, per infracció de l’article 130.1 del Codi Disciplinari de la RFEF, la sanció de suspensió per un partit, amb la corresponent accessòria pecuniària en aplicació de l’article 52.
