OPINIÓ | “La cara bonica del futbol”
Gloria Díaz-Cano ens ha fet arribar una carta que li va sorgir en veure una acció de Sergi Gómez que tal vegada va passar desapercebuda per a molts dissabte passat, però que a ella li va arribar al cor.
Gloria Díaz-Cano ens ha fet arribar una carta que li va ocórrer en veure una acció que potser va passar desapercebuda per a molts dissabte passat, però que a ella li va arribar al cor, protagonitzada per un dels capitans de l’Espanyol, com és Sergi Gómez:
La cara bonica del futbol
Jo no soc perica de naixement, però comparteixo vida amb un perico autèntic, i per sort, he pogut anar a Cornellà en diverses ocasions.
Dissabte passat, durant el partit contra el Rayo, vaig poder ser testimoni d’una acció que em va emocionar moltíssim.
Cal dir que sempre, per una cosa o una altra, m’emociono en aquest camp, ja sigui perquè recordo el meu sogre tan feliç al camp, o perquè tinc al meu home al costat amb la “pell de gallina” completament quan es canta l’himne abans de començar el partit.
Com deia, dissabte estava en segona fila, darrere de la banqueta blanc-i-blava, i a davant meu, tot ple de nens i nenes, dempeus, deixant-se la gola, cridant als seus ídols per aconseguir una salutació, una signatura…
Em vaig fixar en un d’aquests nens, que hauria de tenir uns 9 o 10 anys i que cuidava i entretenia la seva germana petita (abans que sortissin els jugadors a escalfar), ensenyant-li les signatures que havien aconseguit dels jugadors a les seves llibretes (crec que només en portaven una).
Aquest nen portava tres llibretes i no dues, però de seguida ho vaig entendre. Després d’una estona, va arribar-hi el pare, amb un altre nen petit que portava a coll sobre les espatlles (aquest petit tenia alguna dificultat de mobilitat).
Aquest petit, des de l’altura que li proporcionava la gran espatlla del seu pare, anava saludant amb la seva maneta petita els jugadors que anaven sortint al camp i que anaven entrant després de l’escalfament.
De cop, Sergi Gómez el va veure; els separava una distància considerable a causa de l’amplària del sostre de la banqueta, però això no va ser cap obstacle perquè aquest jugador dirigís la seva palma amb la mà oberta cap a la mà del petit per xocar-l’hi, provocant en tots dos germans una gran emoció i alegria.
Quan ja semblava que així quedava tot, Sergi va estirar els braços per demanar-li el petit al seu pare, agafant-lo a coll amb molta tendresa i portant-l’hi fins a la banqueta dels jugadors (aquí ja no vaig poder veure què va passar). Quan va tornar a aparèixer, se’l va emportar fins a la gespa del camp, on amb molta delicadesa el va posar a terra perquè el nen el pogués trepitjar i tocar, aguantant-lo en tot moment amb els seus braços.
Quan el va retornar al pare, el nen tenia una cara entre la incredulitat i l’emoció continguda, que no tenen preu (la d’ell i la del germà gran, que desprenia la mateixa felicitat).
Gràcies, Sergi, per ensenyar-nos la cara més bonica del futbol.
Gloria Díaz-Cano Naranjo
.
