Oriol Pagés ens explica la història d’«Un derbi especial»
Oriol Pagés, historiador de referència de l’Espanyol, ens submergeix en la rica i gairebé centenària història dels derbis a Montjuic, carregada d’anècdotes i detalls curiosos.
Aquest cap de setmana, RCD Espanyol i FC Barcelona reviuran el derbi de sempre, però amb un gir històric: el Barça serà l’equip local a Montjuic. Lluny del seu habitual Camp Nou, els blaugrana rebran als pericos a la «muntanya màgica», escenari carregat de tradició futbolística entre aquests dos eterns rivals. Serà l’enfrontament número 21 en aquest estadi, encara que és la primera vegada en gairebé un segle d’història que l’Espanyol torna com a visitant, un fet insòlit en la saga d’aquests duels.
L’historiador de referència del club, Oriol Pagés, ens convida a recórrer el temps i reviure alguns dels moments més èpics d’aquesta rivalitat a Montjuic. Des del primer enfrontament el 1929, quan la ciutat lluïa per a l’Exposició Internacional, fins als inoblidables gols de Raúl Tamudo, Montjuic s’ha tenyit de vegades de blanc-i-blau i, d’altres, de blaugrana, però sempre ha estat un fidel escenari per als records del derbi barceloní.
Un derbi especial
Després d’un any d’aturada pel descens blanc-i-blau, RCD Espanyol i FC Barcelona tornaran a enfrontar-se en partit oficial aquest cap de setmana. Torna el derbi, el derbi de tota la vida, i ho fa a l’Estadi Olímpic de Montjuic.
Que pericos i culers es mesurin a Montjuic no és cap novetat (aquest serà l’enfrontament número 21 a la muntanya màgica), però si és absolutament històric que el FC Barcelona l’afronti com a local i lluny del seu propi estadi. Així ho exigeixen les obres de remodelació del Camp Nou.
La dels derbis a Montjuic és una història gairebé centenària i que tanca tota una infinitat de curiosos detalls.
Montjuic com a aparador
El primer d’aquests enfrontaments va tenir lloc el 16 de juny de 1929 i corresponia a la jornada 17 de la Lliga 1928-29, la primera de la història. Que aquest derbi es jugués a Montjuic va tenir a veure amb l’Exposició Internacional que es va celebrar a Barcelona de maig de 1929 fins a gener de 1930.
La muntanya, com a epicentre de l’esdeveniment, va experimentar una ràpida remodelació i entre les noves instal·lacions construïdes destacava el gran Estadi. Inaugurat el 20 de maig de 1929, podia acollir fins a 63.000 espectadors. Només el mític Wembley el superava quant a aforament en aquells moments.
Amb la intenció de realçar als actes de l’Exposició, i encara que la Lliga es trobava ja molt avançada, el seu Comitè d’Esports va proposar als tres clubs de la ciutat que actuaven a la 1a Divisió (RCD Espanyol, FC Barcelona i CD Europa) disputessin alguns partits en un marc tan incomparable. El derbi barceloní va ser un d’ells.
16-6-1929 RCD Espanyol – FC Barcelona (1-1)
Es jugava la penúltima jornada del campionat i els equips arribaven en situació desigual. Mentre els blaugranes lluitaven pel títol, a l’Espanyol, després de la seva derrota a Chamartín el diumenge anterior (2-0) no es jugava res en l’envit. Només podia comprometre les opcions del seu etern rival, però no ho va aconseguir.
El meta hongarès Franz Platko, a qui el poeta Rafael Alberti fins i tot va dedicar una oda lloant la seva valentia, va aturar un penal a Saprissa prop del descans. Aquest error no va afectar els homes de Jack Greenwell i, només iniciada la segona meitat (47’), Juvé va avançar els pericos (1-0). El partit s’encaminava cap al final quan Sastre (78’) va aconseguir la igualada definitiva (1-1) que deixava intactes les possibilitats barcelonistes de cara a un títol que acabarien aconseguint dies després.
La febre del futbol
Montjuic, no obstant això, mai va ser un escenari futbolístic a l’ús. La llunyania dels espectadors respecte del terreny de joc, impedia viure el futbol amb la passió que emanava Sarrià o Les Corts. Mal comunicat i sense un ús regular, el recinte va albergar alguna final de Copa d’Espanya, a mitjan la dècada dels 40, però poc més. Va haver-hi, això sí, algunes excepcions.
Finalitzada la Guerra Civil, el futbol va anar recuperant a poc a poc el seu pols com a espectacle de masses i els estadis van quedar petits per donar cabuda al cabal d’aficionats que assistia als partits. En el cas del derbi barceloní, aquest dèficit era més que evident quan havia de disputar-se en un Sarrià amb un aforament més reduït, i la reforma arquitectònica es trobava encallada a causa del plet entre el Club i la família De la Riva.
El Club no podia perdre un dels grans taquillatges de la campanya i, en aquest context, l’Espanyol va acordar amb l’Ajuntament l’arrendament de l’Estadi perquè el derbi se celebrés a Montjuic a canvi del pagament d’un petit percentatge de la recaptació. L’experiment es va repetir fins a tres ocasions i en cap d’elles va aconseguir vèncer el quadre blanc-i-blau.
En el primer d’ells, la derrota blanc-i-blava (1-3) va provocar el cessament de Pedro Solé com a tècnic perico. Aquell era un Espanyol inestable i sense rumb, que sovint treia el cap a la promoció per salvar la categoria. Res a veure amb el puixant equip dels primers anys de postguerra.
En l’etern rival, no obstant això, s’advertia la llavor d’un equip que anava recuperant puixança, després d’anys de dura travessia pel desert. Era el Barça de César, Escolá i els germans Gonzalvo.
17-11-1946 RCD Espanyol – FC Barcelona (0-1)
L’onze perico d’aquella tarda a Montjuic. Dempeus i d’esquerra a dreta: Trías, Jorge, Calvo, Mariscal, Celma, Fábregas i Venys. Asseguts i en el mateix sentit: Casas, Rosendo Hernández, Segarra i Diego.
El derbi més transcendent
Després d’aquell derbi de novembre de 1946, Montjuic va quedar pràcticament orfe d’esdeveniments futbolístics. El gran aforament del Nuevo Chamartín, després rebatejat com Santiago Bernabéu, el va acabar convertint en seu gairebé permanent de la final copera, i va haver de passar una llarga dècada perquè l’Estadi tornés a vestir-se de gala.
El retorn de Montjuic va ser per la porta gran. Pericos i culers es van obstinar a portar la seva rivalitat a les últimes conseqüències i es van classificar per disputar la gran final de Copa de la campanya 1956-57 el diumenge 16 de juny de 1957. Un partit únic, que va paralitzar la ciutat per complet.
El general Franco no solia abandonar Madrid per presidir el partit decisiu del torneig del KO, però va accedir davant el peculiar de l’encontre. No hi havia marc millor i més neutral que l’Estadi de Montjuic perquè els eterns rivals catalans mesuressin les seves forces en el derbi més transcendent de la història.
La història és coneguda. Dirigit pel mític Ricardo Zamora, l’Espanyol es va presentar a la final amb la sensible baixa d’Arcas, el seu gran golejador, expulsat a la semifinal davant el Valencia CF. Aquesta absència era autèntica kryptonita blaugrana i limitava les opcions atacants dels blanc-i-blaus. Les possibilitats d’èxit passaven per la gran fiabilitat de la saga espanyolista, però entre Vicente, Argilés, Cata i companyia, no van poder evitar el cop de cap decisiu de Sampedro en el minut 79’ que acabaria decidint el títol (1-0).
Final de Copa a Montjuic
16-6-1957 FC Barcelona –RCD Espanyol (1-0)
(Foto superior). Els equips compareixen en el terreny de joc amb els capitans Segarra (FC Barcelona) i Cata (RCD Espanyol) al capdavant. (Foto Inferior). Tret de Cruellas (RCD Espanyol) davant la mirada de Kubala.
Aquella va ser l’última gran funció futbolística de Montjuic, tal com va ser concebut allà pels anys 20. Abandonat i mig en ruïnes, es va anar caient a trossos durant llarg temps fins a ser derruït. La concessió de l’Olimpíada 1992 a la Ciutat Comtal, va possibilitar la construcció d’un nou estadi en el mateix emplaçament. Guardant els traços arquitectònics originals, però amb la modernitat necessària per a un esdeveniment d’aquesta magnitud.
Exili perico
El nou Montjuic va ser la casa blanc-i-blava durant 12 temporades. Des de la campanya 1997-98 fins a la 2008-09, totes dues incloses. Així ho va voler la nefasta gestió econòmica de no pocs dirigents blanc-i-blaus que van acabar per fer inviable la vida a Sarrià, casa espanyolista des de febrer de 1923.
Fins a 15 derbis es van disputar en aquesta llarga estada (12 de Lliga, 2 de Copa i 1 de Supercopa). Aquest és el detall dels partits.
Només dues victòries blanc-i-blaves, sempre amb Raúl Tamudo com a protagonista, però també un munt de detalls que convé recordar.
22-12-2001 RCD Espanyol – FC Barcelona (2-0)
Va ser en l’onzè derbi en Montjuic, que el RCD Espanyol va aconseguir batre el seu etern rival per primera vegada. Dos gols de Raúl Tamudo ho van fer possible. En la imatge, el golejador de Santa Coloma celebrant el segon d’ells després de batre Bonano.
El primer derbi va arrencar amb passadís al FC Barcelona, ja campió aquell dia, i gol de l’empat final (1-1) reeixit per un pipiolo anomenat Sergio González. Després vindria aquella nit de bogeria en la qual Pino Zamorano es va dedicar a expulsar jugadors, fins a sis van acabar camí dels vestuaris, i que va finalitzar amb triomf blaugrana (1-3), però el més polèmic de tots els derbis celebrats a Montjuic es va jugar el 27 de setembre de 2008.
Després d’avançar-se en el marcador amb un gol de Corominas (1-0) en el primer temps, Medina Cantalejo va deixar l’Espanyol amb 10 homes a la vora del descans després d’expulsar Nené. Ja en la represa, els seguidors més radicals del FC Barcelona van llançar bengales sobre sectors de la graderia que ocupaven seguidors pericos i el partit va haver de suspendre’s gairebé un quart d’hora, després de viure’s moments de gran tensió. Enmig d’aquella voràgine d’emocions, el Barça va acabar vencent gràcies a un polèmic penal a última hora (1-2) transformat per Leo Messi.
L’últim derbi a Montjuic va ser coper i es va celebrar aquella mateixa temporada. Concretament el 21 de gener de 2009, i amb motiu de l’anada de quarts de final. El partit, sense molta història, va acabar sense gols (0-0), però la notícia estava en la banda. Enfront de Pep Guardiola, tècnic culer, ocupava la banqueta blanc-i-blava un nou inquilí: Mauricio Pochettino, que debutava aquella nit substituint al destituït Mané.
El balanç dels 20 derbis a Montjuic és molt negatiu en clau blanc-i-blava, i es resumeix en només 2 victòries, 7 empats i 11 derrotes. El saldo de gols contempla 16 dianes a favor i 26 en contra. El diumenge arriba el derbi número 21 a la muntanya màgica. El primer en el qual el RCD Espanyol actuarà com a equip visitant.
Oriol Pagés
