El Real Oviedo, gairebé setanta anys després
No serà aquesta la primera vegada que RCD Espanyol i Real Oviedo es mesurin en un duel promocional, en el que ara s’ha anomenat playoff. Ja ho van fer fa gairebé setanta anys amb un doble enfrontament, també de gran importància, però de característiques ben diferents a les actuals. Retrocedim, doncs, en el temps, i viatgem al final de la campanya 1954-55.
Dirigit per Alejandro Scopelli, l’Espanyol disposava d’un gran conjunt que havia enlluernat a la parròquia perica en les dues temporades precedents. Era el cèlebre “Equip de l’Oxigen”, una màquina greixada i temuda pels rivals però que, en el seu tercer curs, el 1954-55, va donar mostres de flaquesa. Tant van arribar a grinyolar els seus engranatges, que va engolir dos entrenadors (el mateix Scopelli i el seu substitut Odilo Bravo), i va fer que el club recorregués a Pepe Espada en un desesperat intent per fugir de la crema promocional.
Va ser a La Rosaleda, davant un CD Màlaga ja descendit i en l’última jornada del campionat. Li bastava a l’Espanyol amb vèncer als andalusos, però no va passar d’un trist empat (1-1) en un partit per a l’oblit. La igualada, combinada amb els triomfs de Deportivo Alavés i UD Las Palmas va condemnar de nou a l’Espanyol a una nova promoció per a certificar la seva permanència en la màxima categoria.
Una promoció molt especial, tot cal dir-ho, ja que no es va jugar a través d’un enfrontament directe a l’ús, sinó mitjançant una lligueta disputada a doble volta. Aquest sistema, instaurat en la campanya 1950-51 mesurava a 6 equips (els que van ocupar la posició 13a i 14a de la 1a Divisió, ajunto els 4 millors de la categoria de plata) i en aquella ocasió va reunir a Espanyol i Real Sociedad, en el seu intent per continuar en l’elit, al costat de Club Atlético Tetuan, Granada CF, Real Zaragozai Real Oviedo, que optaven a l’ascens.
En aquells dies, Paco Sáenz era el president del club, i va mantenir a la banqueta a Pepe Espada malgrat fracassar enfront del Málaga en l’última jornada de la Lliga regular. Li va proporcionar, això sí, un ajudant molt especial: ni més ni menys que Ricardo Zamora. En aquells dies entrenador del Real Club Celta, una vegada baixat el club gallec de la Copa, El Diví va atendre la crida de l’Espanyol i es va integrar ràpidament en el seu organigrama esportiu.
La decisió va ser tot un encert i el tàndem format entre Espada i Zamora va aconseguir salvar aquells 10 partits de la lligueta promocional de manera solvent i, ocupant finalment el primer lloc, després de sumar 15 punts, va aconseguir mantenir la categoria amb una certa solvència.
Si ens centrem en el doble enfrontament entre Espanyol i Oviedo cal dir que va tenir clar signe espanyolista. En el marc de la jornada 4a, tots dos equips es van mesurar en Sarrià la tarda del 15 de maig de 1955. Amb un estadi a vessar el quadre local va formar amb: Marcel Domingo; Argilés, Cata, Faura; Bolinches, Casamitjana; Cruellas, Gámiz, Paseiro, Bolea i Arcas.
Sarrià 15-5-1955
RCD ESPANYOL – REAL OVIEDO (1-0)
Dempeus i d’esquerra a dreta: Cata, Bolinches, Casamitjana, Faura i Marcel Domingo. Ajupits i en el mateix sentit: “Papi” Andújar (Massatgista), Arques, Bolea, Argilés, Paseiro, Gámiz i Cruellas.
Dirigit des de la banqueta per Domingo Balmanya, l’Oviedo arribava a Sarrià com a líder de la lligueta i comptant els seus partits per victòries, però un solitari gol de Paseiro avançada la segona part (73’) va acabar amb la seva imbatibilitat i li va fer perdre el lideratge en favor de l’Espanyol.
Amb l’Espanyol encara en possessió del lideratge i sumant 13 punts, el quadre perico va visitar terres asturianes el 19 de juny de 1955. Era la 9a jornada, la penúltima de la lligueta. L‘Oviedo li perseguia en segona posició amb 11 punts i la Real Sociedad amb 9, ocupava la tercera plaça. Els comptes eren clars; un simple empat li servia a l’Espanyol, no sols per a seguir en 1a Divisió, sinó per a acabar la lligueta promocional com a campió.
A l’equip de Balmanya també li anava molt en l’envit ja que tenia l’ascens a tir. Però l’Espanyol no va fallar en aquella decisiva cita, i no sols va aconseguir el punt que necessitava, sinó que va acabar vencent amb claredat (1-3) després de quallar una segona part magnífica. En el primer acte Parajón havia avançat als locals (42’) i va posar el match costa amunt (1-0) però després del descans va venir el festival espanyolista.
Dos gols de Paseiro res més iniciar-se el segon acte (49’ i 51’) van deixar KO als azulones, i la diana de Piquín en la recta final de la trobada (82’) els va posar la punta. Sobre el verd de Buenavista, que així es deia llavors el feu ovetenc, l’Espanyol aconseguia certificar de manera matemàtica la seva permanència en la 1a Divisió, sense haver d’esperar a l’última jornada.
Van defensar aquella tarda la samarreta blanc-i-blava: Marcel Domingo; Argilés, Cata, Gimeno; Gámiz, Faura; Arcas, Oswaldo, Paseiro, Piquín i Mauri.
Aquella va derrotar li va acabar costant cara als ovetencs ja que, després de caure derrotats en l’última jornada davant el Real Zaragoza, van cedir la segona plaça de la liguilla a les mans de la Reial Societat que, com l’Espanyol , també va aconseguir romandre en la 1a Divisió.
Setanta anys després d’aquella emocionant i eterna liguilla, Espanyol i Oviedo tornen a creuar-se en una promoció. També es veuran les cares en dos partits, però aquesta vegada el duel serà directe i amb una única plaça d’ascens en lliça.
Pepe Espada i Ricardo Zamora, artífexs de la permanència de l’Espanyol, després de la disputa de lalligueta promocional en la campanya 1954-55.
Oriol Pagès
