El llavors president del Real Madrid Lorenzo Sanz va poder comprar l’Espanyol
El popular periodista Tomás Guasch revela en un article en ‘La Galerna’ una història molt poc coneguda, com el que fora president del Reial Madrid Lorenzo Sanz va poder comprar en el seu moment el RCD Espanyol; així explica amb tot detall els fets, dels quals va tenir coneixement en un menjar amb alguns dels implicats:
“A això de les postres va saltar la sorpresa. Anava la xerrada sobre el club de la ciutat, l’històric Centre d’Esports i els seus últims propietaris, i va saltar la lliure: ‘Sabíeu que Lorenzo Sanz va poder comprar l’Espanyol ? Li ho van oferir’. No sé si el volgut Lorenzo júnior, algun dels seus germans, donya Mari Luz, gran dona, o algú pròxim va tenir notícia. Però com qui ho va explicar va estar en la reunió clau, li ho explico. Si ho sabien, bé. I si no, també.
«¿Sabíais que Lorenzo Sanz pudo comprar el Espanyol?».
No sabemos si @lsanz19 tuvo noticia de la sorpresa que nos trae hoy @Guaschcope
👉👉👉https://t.co/E9DvD1kUQk pic.twitter.com/gn2ZxESzB1
— La Galerna (@lagalerna_) April 8, 2024
La cosa es va plantejar en el restaurant El Yantar de la Ribera de Barcelona. Vaig estar el Diumenge de Resurrecció, fixin-se. Magnífic xai. En l’Espanyol anava a deixar la presidència Paco Perelló (corria 1997) i estaven en si prenien les regnes del club els Lara o no. Al final, el triat va ser Daniel Sánchez Llibre que va estar fins a 2011 quan va tenir l’ocurrència de vendre el club a un xinès.
Un grup de periquitos, en la trentena llavors, no estava molt convençut del que se’ls plantejava, buscaven una tercera via i un d’ells va proposar parlar amb Lorenzo, que ens compri Lorenzo. El perico és un tipus imaginatiu/peculiar: normal, d’una altra manera s’hauria extingit. I allà que es van anar, bojos per convèncer-li. L’Espanyol va ser un pioner a vendre obligacions, després accions, tot això.
La cosa no va quallar segurament perquè el president del Madrid (ho va ser entre 1995 i 2000) no tenia vocació de xeic ni al nostre futbol havia arribat la idea de la multipropietat o semblança. Dic semblança perquè amo del Madrid, Lorenzo no era. El grup li va oferir la seva ajuda, humana i dinerària, però el seu intent no va prosperar. Desconec si va arribar a parlar amb aquells popes de l’espanyolisme o si després de donar-li unes voltes li va semblar rar, i ho era, presidir el Madrid i comprar l’Espanyol.
Cal considerar també que en aquells dies el club va vendre l’estadi de Sarrià, una pasta, un terrenazo, uns pisos, aquestes coses. I l’assumpte dels diners i altres minúcies producte d’aquesta decisió no convidava —per dir alguna cosa— a obrir les portes del club a ‘estranys’. I sí que coure la cosa entre els habituals. Així va passar.
Què hauria estat de l’Espanyol propietat de Lorenzo i un grup d’espanyolistes de tota la vida? Mai ho sabrem, clar. Sí que el seu fill va acabar al Málaga poc després de penjar les botes, després la família i les coses del futbol han anat sempre molt de la mà. I vagin vostès a saber si aquella idea hagués arribat a bon port de produir-se uns anys després. Lorenzo sempre va parlar amb respecte, afecte i admiració cap a l’Espanyol, del qual en més d’una ocasió va afirmar: ‘Herois, aquests tios són uns herois, n’hi ha prou amb veure el que aguanten’.”
