El problema extrem(s) de l’Espanyol
Des de fa temps, a l’RCD Espanyol, s’ha normalitzat l’orfandat d’especialistes en les bandes de l’RCDE Stadium. Durant els últims anys, no hi ha hagut cap jugador desequilibrant en aquesta demarcació que il·lusioni a l’afició. Falsos extrems o jugadors irregulars han estat els que s’han encarregat de, en una certa manera, “suplantar” als extrems. Probablement, aquesta posició, pel seu caràcter diferent i desequilibrant, és una de les quals més enganxa als aficionats al futbol. Lamentablement, des de fa anys, això no succeeix a Cornellà.
Aquesta passada temporada hi ha hagut diversos jugadors que s’han exercit com a extrems, però cap ho és. Salvi Sánchez, per part seva, no ha funcionat. D’altra banda, en la plantilla també estava Jofre Carreras que, contra tot pronòstic, ha acabat jugant molts partits. No obstant això, és un jugador que encara no s’ha provat en primera divisió com el que diu (17 minuts en tres partits de la temporada 2021/22 és el que ha jugat en primera), per la qual cosa no es pot apostar tot a aquesta carta. Javi Puado i Pere Milla també han jugat i rendit enguany pels costats, però segueixen sense ser especialistes. A Puado li afavoreix més ocupar zones centrades, ho ha demostrat enguany i més en la recta final de temporada. Pere Milla, per part seva, sí que és un jugador més de banda i compleix, però segueix sense ser un especialista i no és la viva imatge d’un extrem pur. S’ha provat tot. Aquesta mateixa temporada s’ha donat l’oportunitat a diversos canterans com Antoniu Roca i Kenneth Soler, però cap ha arribat a fer-se buit i molt menys consolidar-se. La pedrera tampoc ha estat la solució.
En la temporada 2022/23 van arribar altres jugadors com José Carlos Lazo, el qual va acabar sent una completa desil·lusió. Luca Koleosho tampoc va funcionar perquè no se li va donar l’oportunitat de demostrar. Una solució molt repetida va ser la d’utilitzar a Javi Puado per banda o alinear doble lateral. La campanya 2021/22 va arribar Aleix Vidal, que tampoc és un extrem natural (moltes vegades es va exercir com a lateral). En la temporada 2019/20 (la que el club juga l’Europa League) van arribar Vargas, que no va destacar ni a posteriori jugant en segona divisió, i Embarba, que malgrat començar molt bé, es va anar desinflant i baixant el seu rendiment notablement. És cert que Adrián Embarba, que va arribar el gener de 2020 per a tractar d’aconseguir una permanència que no va arribar, sí que podria ser l’excepció d’aquesta llista, no obstant això, la irregularitat de l’extrem madrileny li descarta com a èxit. Tornant al 2020, l’Espanyol va invertir molts diners en Matías Vargas. El club va pagar més de 10 milions en un jugador que, sent un dels fitxatges més cars de la història de l’entitat, va ser una de les majors decepcions que es recorda. Altres figures com Wu Lei, per totes les expectatives tan altes generades, mai van arribar a consolidar-se ni a guanyar-se al públic. Jugadors com Álvaro Vadillo mai van funcionar. Al marge dels ja esmentats, molts altres jugadors han hagut de provar sort en la banda del RCD Stadium (sense anar més lluny, alguns com Martin Braithwaite s’han hagut de desplaçar a algun dels dos costats), però, pel motiu que sigui, cap ha donat el rendiment esperat.
Des de fa molts anys, la dels extrems és una posició maleïda per a l’Espanyol, així i tot, cal destacar que durant l’últim lustre aquest problema ha estat més candent i les decepcions i els jugadors que no han complert les expectatives s’han superposat. La pròxima temporada això ha de canviar radicalment si es vol assumir la permanència. Tenir extrems en la plantilla és una cosa completament necessària. Els pegats (com els Pere Milla o Javi Puado), per molt que rendeixin, tampoc funcionen perquè no són especialistes en una demarcació que ha d’ocupar algú imprevisible i que trenqui amb la lògica i els cànons del joc. Queda una mica menys de dos mesos per a veure si l’Espanyol, d’una vegada per sempre, acaba per solucionar l’extrem problema que té.
