Manolo González, a punt de complir un mes al capdavant de l’Espanyol: “Com tots els aspirants, haurem de suar sang per a ascendir”
Un mes després de prendre les regnes de l’Espanyol, Manolo González prepara la visita a Butarque per a jugar enfront del Leganés, el líder de la categoria. Falten en realitat encara dos dies perquè es compleixi aquest temps al capdavant de la nau blanc-i-blava, i a l’espera del que succeeixi el divendres, cal fer necessàriament una valoració positiva del seu treball. Sota la seva batuta, l’equip ha escalat als primers llocs de la taula amb el seu recent triomf sobre l’Albacete en el Stage Front Stadium, evidenciant que l’arribada del tercer director tècnic de l’equip en la temporada està donant els seus fruits. Amb la meta d’ascendir a la Primera divisió, el gallec, aue mancava d’experiència en l’alta competició, ha implementat una filosofia basada en l’honestedat, l’esforç i un tracte clar i directe amb el vestuari, adoptant a més un enfocament més agressiu en el camp que el seu antecessor, Luis Miguel Ramis. Des de la seva arribada al càrrec el passat 12 de març, sota la direcció de Manolo González, l’equip ha disputat quatre partits, deixant una impressió favorable: una victòria inicial contra el Zaragoza (0-1), un empat d’últim minut contra el Tenerife (1-1), un 0-0 contra el Burgos en El Plantío, i una victòria a casa enfront de l’Albacete (2-1). Ara el repte és saber si pot aconseguir inscriure el seu nom en la història del club certificant el que tot el espanyolismo espera, el sisè ascens de la història de l’entitat.
Manolo González no perd en qualsevol cas la perspectiva, i com explica en una altament recomanable entrevista a ‘As’, no s’ha dedicat a visualitzar l’ascens de l’Espanyol sinó que segueix amb la seva política d’anar partit a partit. “No ho penso. Visualitzo Butarque el divendres. Com tots els aspirants, haurem de suar sang per a ascendir”, reconeix el preparador perico, que repassa aquests quatre partits en què ha dirigit a l’equip sense conèixer la derrota: “Sí, la pena va ser el dia del Tenerife (1-1), que el teníem més o menys bestiar però se’ns va escapar al final. Però és que aquesta Lliga és una barbaritat, per la igualtat que hi ha i el complicada que és. Si signo seguir amb la mitjana anglesa d’aquí al final? La mitjana que sigui per a pujar serà la bona, millor no donar-li moltes voltes”. Reconeix Manolo que la notícia de la seva elecció per al càrrec va ser una sorpresa: “La notícia va causar renou al meu poble natal perquè ningú li ho esperava, ni tan sols jo. Encara que estigués en el filial, pensava que tenint la urgència de pujar i un calendari complex, no anaven a apostar per un tècnic jove i de la casa. Però el club em va transmetre molt clar que la persona era jo, i que se’m veia capaç estaven convençuts que sortiria bé. I com no m’anava a veure capaç”. El gallec, que insisteix a mostrar la seva poca simpatia pel FC Barcelona -“Vaig arribar a Barcelona amb tres anys, i dels dos clubs de la ciutat sempre em va causar més simpatia l’Espanyol. No li desitjo el mal a ningú però sempre m’he inclinat més per l’Espanyol , el Barça no m’ha agradat mai. La gent em diu que comentant aquestes coses no entrenaré mai al Barcelona, però és que potser no haig de dirigir-los mai. Això és així. Sent infantil va venir un observador, Oriol Tort, a veure un partit meu en el Martinenc i va parlar amb el meu entrenador. Em va preguntar si volia anar al Barça i li vaig dir que no. Ni m’ho vaig plantejar”- es felicita per formar part d’una sèrie de tècnics pels quals estan apostant alguns clubs d’elit malgrat la seva falta d’experiència en la categoria: “Normalment hi ha una roda d’entrenadors en Primera i Segona que acaben sent els mateixos. Potser alguns clubs, en lloc d’apostar per un d’aquests entrenadors que encadenen un parell d’experiències dolentes, han decidit ser valentes. És veritat que va passar el meu i han entrat uns altres en cascada. Perquè benvingut sigui”.
“El dia que vaig agafar el primer equip de l’Espanyol no té comparació a nivell esportiu amb res del que he viscut”, reconeix Manolo González
Manolo González reconeix que “el dia que vaig agafar el primer equip de l’Espanyol no té comparació a nivell esportiu amb res del que he viscut. És una cosa tremenda. Damunt, vaig debutar a Saragossa, en un camp ple, amb Ander Garitano que tant m’ha ajudat en la llotja, amb la meva família allí també… I guanyem. Això de poder deixar el treball com a conductor d’autobús va ser fruit dels resultats que anava tenint en Segona B, pels quals em van pagar millor per a poder permetre’m viure del futbol”. malgrat arribar ara a la primera línia mediatica, insisteix a defugir els focus, com explica en la seva entrevista a ‘As’: “Mai m’ha agradat el protagonisme, prefereixo que el tinguin els jugadors. Un pot encertar el plantejament o els canvis, però els qui guanyen els partits són ells. Prefereixo un perfil baix, estar tranquil. Fa anys que no tinc xarxes socials, i al club li vaig demanar que pengés només les fotos necessàries; hi ha entrenadors que cada setmana posen així ha estat el gol del meu equip’ o coses així, però no és el meu estil. M’agrada que parlin pel meu treball, no per xerrar més del compte”.
“Jo no noto la pressió per pujar, igual soc una mica inconscient, però el que vull és guanyar cada setmana”, insisteix Manolo González
Manolo González, que explica que a la seva arribada al vestidor del primer equip de l’Espanyol “el primer que els vaig parlar és d’intentar controlar les emocions, ni estar eufòrics com guanyem ni que cada derrota sigui una hecatombe. Sabem la pressió que l’Espanyol té per ascendir. Hem d’estar tranquils, aïllar-nos de l’opinió pública i voler guanyar sempre”, nega sentir aquesta pressió: “Jo no la noto, igual soc una mica inconscient, però el que vull és guanyar cada setmana. Sé que cal pujar, però quan va acabar Albacete vaig començar a pensar en Leganés, després de Butarque em focalitzaré a Andorra, i així cada setmana. La manera de portar-ho és no parlar de l’altre partit fins que no passi el següent”. I és que el tècnic gallec ha de treballar contra el rellotge: “Mai en 12 partits es veurà el nivell al qual podríem jugar. En el filial sí que es va arribar a veure en els 12 últims partits. Aquí no hi ha temps. Les fallades condicionen molt el que passi: a Leganés pots jugar fenomenal però si fas una fallada en la sortida de pilota, et costarà el partit i és el que quedarà, la derrota per 1-0. Anem al partit. La gent es pensa que cada setmana hi haurà la mateixa alineació i no serà així, la farem en funció del que toc i amb cap, perquè en cas contrari ens equivocarem”.
Noms propis
Parla en la seva entrevista en ‘As’ Manolo González d’alguns noms propis, com el de José Gragera: “Li vaig veure unes condicions diferents als altres migcampistes que tenim, per això vaig tenir molt clar posar-ho a Saragossa. Et dona consistència, pilota parada defensiva i ofensiu i una sèrie de coses que altres jugadors no tenen tan marcat. Aquest equilibri és important. L’ideal és recuperar a jugadors per a la causa, com Pol Lozano, que té molt bon nivell si està bé”. De Braithwaite, explica que “sabem que et pot generar qualsevol situació estant mitjanament fi. Et dona la vida. És un tipus de futbolista que pot aparèixer quatre o cinc vegades en un partit però que et marca la diferència”.
Pel que respecta a Melamed, destaca la seva implicació malgrat el complicat de la seva situació contractual: “No està encara al cent per cent, però és un jugador totalment diferencial en la categoria. M’alegro que marqués el diumenge perquè la gent està que es va a l’Almeria i jo no tinc constància, però sí que sé que la seva implicació per a ser aquí i perquè l’equip ascendeixi és enorme”. I sobre Joan García, fa extensius els afalacs a tots els porters de la plantilla: “Fortuño i Pacheco són també un escàndol. Joan va tenir l’experiència de jugar, va fallar i no li van donar continuïtat, però ha estat un porterazo sempre, no ho he descobert jo. Ter Stegen, Courtois i Joan García estan per a parar, i és veritat que contra l’Albacete fa una intervenció bàrbara”. A més, obre la porta a joves que trepitgen fort: “Tenim a Rafa Bauza, Roger Martínez, Roger Hernández… Hay jugadors per sota que tenen ganes de ser aquí, que han passat un any difícil que va començar malament. Cal trobar el moment per a anar pujant gent, però per això s’ha caracteritzat aquest club, per tenir a gent de la casa, que ha tirat la porta a baix. Quan millor ha anat l’Espanyol és quan més canteranos ha tingut: s’ha mantingut folgadament en Primera, ha guanyat Copes del Rei, ha arribat a una final de la UEFA…”
El seu futur cas d’ascens
Encara que el principi l’encàrrec que va rebre per a dirigir al primer equip de l’Espanyol és només fins a final de temporada, Manolo González es veu capacitat per a seguir cas d’ascens: “Jo sí que em veig, però no perquè vulgui agarrar-me a la cadira. Si m’haig d’anar, m’aniré, perquè el club està per sobre de les persones, i el que pensa el contrari és qui s’acaba anant malament dels llocs. El primer que vull és que el club pugi i que després sigui el que hagi de ser. Si pugem ja és un èxit que tindré per a tota la vida”.
