Continua decebent: l’Espanyol, que s’ha oblidat de guanyar, malgasta una altra gran ocasió
Un nou partit de l’Espanyol, un nou empat insuficient, el de Valladolid, una nova decepció per a una afició enfastidida i cansada. El dia en què en teoria l’equip blanc-i-blau es jugava bona part de les seves opcions d’aspirar a aquest ascens directe que a l’inici de curs suposadament era no ja el principal objectiu de l’equip, sinó l’únic, l’acompliment dels homes de Manolo González no va estar a l’altura del repte. El pobríssim balanç ofensiu de l’equip, quatre trets i un únic tir a porta en 100 minuts de joc que a més va arribar a sis minuts del final de la trobada, parla a les clares que aquest no és en absolut fiable; els blanc-i-blaus, que des de l’arribada del tècnic gallec sí han guanyat en el terreny defensiu parant la sagnia de gols en contra que venia arrossegant, un mèrit que per a ser sincers cal atribuir en bona part a la inesperada irrupció de la figura de Joan García, que ha passat de viure en el més absolut ostracisme a convertir-se partit després de partit en l’MVP perico, en canvi han perdut aquesta pólvora d’inici de curs que havia de ser diferencial en la categoria. I que l’Espanyol encadeni cinc empats en el moment crític de la temporada, quan l’objectiu exigeix sumar victòries, parla a les clares que moltes coses estan fallant en aquest conjunt que porta pràcticament tot l’any defraudant les expectatives dels seus fidels.
L’enèsima oportunitat perduda per un Espanyol mancat d’ambició i de capacitat
Aquesta jornada 39 de LaLiga Hypermotion l’Espanyol ha malgastat una nova oportunitat per a tenir l’ascens a tir de pedra, ja que d’haver vençut en el Nou Zorrilla estaria a tan sols tres punts de la segona plaça, un escenari molt més falaguer que l’actual, amb el top 2 a cinc de distància mancant disputar-se únicament tres trobades. Malgrat obtenir únicament un empat enfront dels blanc-i-blaus, el Valladolid se situa en el cim de la taula de Segona divisió, beneficiant-se de la derrota del Leganés en la seva visita a l’Albacete. L’Eibar tampoc va aconseguir la victòria i, després d’un empat, es posiciona en el tercer lloc, quedant a tan sols dos punts de la zona d’ascens directe. Com diem, una nova oportunitat que l’Espanyol ha deixat passar llastimosament. En canvi, l‘Oviedo, que ocupa la cinquena posició, al costat del Racing de Santander i l’Sporting de Gijón, sisè i setè respectivament, van aconseguir victòries en les seves últimes trobades, acostant-se perillosament a l’Espanyol en la classificació (Oviedo i Racing es troben a només un punt de distància, mentre que el conjunt asturià està a dos). L’Elche va ser l’únic equip entre els aspirants al playoff que no va obtenir sumar punts en una lluita pel playoff que està extremadament renyida.
Són ja cinc empats consecutius dels blanc-i-blaus, que no guanyen un partit des del 7 d’abril en què van superar 2-1 en el Stage Front Stadium a l’Albacete; des de llavors, s’han succeït els empats (0-0) en el camp del Leganés, a casa davant l’Andorra (1-1), en el Martínez Valero enfront de l’Elche (2-2), a casa davant l’Sporting de Gijón (0-0) i el referit empat, també sense gols a Zorrilla.
L’Espanyol, que suma només tres gols en els últims 5 partits, està pagant les conseqüències d’haver construït un projecte que no està a l’altura del repte
Malgrat valorar el fet positiu de la millora en fase defensiva i que són ja 13 partits sense perdre -no coneix la derrota des del 10 de febrer en què va caure 2-0 en el camp del Racing de Santander-, no es pot negar que aquest Espanyol a nivell d’equip i en línies generals, no funciona; és cert que enrere està mostrant major solidesa però el centre del camp està desgreixat, escasseja la producció defensiva, hi ha poca contundència en els metres finals, s’incideix partit rere partit en la mala presa de decisions en els moments clau i es mostra absolutament incapaç d’aconseguir fer mal amb les armes de les quals disposa. En aquest període en què s’han encadenat 5 empats, els espanyolistes només han anotat tres gols, una xifra ridícula. Sobre el camp no es trasllada absolutament res del discurs que arriba del vestuari en els dies previs a les trobades: ni l’eufòria desmesurada de Martin Braithwaite ni la promesa que l’equip aniria pel partit es van reflectir en el verd de Zorrilla, generant una vegada més aquesta sensació de desencantament que tant de mal està fent en l’aficionat. Parlant de l’entrenador, de Manolo González, evidentment veient els resultats -sota la seva direcció només s’han guanyat dos partits, l’estrena a Saragossa i a l’Albacete , i s’han perdut sis- és lògic que sorgeixin dubtes sobre la seva labor i la conveniència que reemplacés a Luis Miguel Ramis, i que hagi perdut crèdit en part de l’afició; certament, no s’ha aconseguit que amb la seva arribada l’equip hagi reaccionat a nivell de resultats, malgrat la citada labor duta a terme a nivell defensiu, però també és de justícia apuntar que entre tots els responsables de l’atzagaiada, no hauria d’ocupar el primer lloc. Abans, caldria demanar explicacions a uns futbolistes incapaços de traslladar al terreny de joc el que es treballa durant la setmana, i al responsable de confeccionar una plantilla sens dubte descompensada i falta del necessari talent.
Aquesta persona és, no fa falta dir-ho, un Fran Garagarza sobre el qual ja planejaven fa mesos serioses dubtes sobre el seu coneixement del mercat, i els fitxatges d’estiu del qual –a l’hivern ni tan sols va haver-hi reforços, més enllà de l’operació cosmètica que va suposar repescar a Rubén Sánchez del Mirandés- estan resultant ser un total i absolut fracàs: ni tan sols l’única peça que semblava salvar-se de tal fiasco, Álvaro Aguado, se salva, i és que l’andalús ha entrat en una línia de declivi en el seu joc certament alarmant. Això, per no parlar del moment de Pere Milla, o de jugadors amb un paper irrellevant com Salvi Sánchez o Keita Balde, i sort que Ramon, un futbolista que des del primer moment va mostrar no tenir nivell per a la categoria, fa temps que va deixar la disciplina blanc-i-blava. Cada vegada sembla més clar que el director esportiu va ser triat no per a construir un projecte guanyador sinó per a fer unes bones vendes, alguna cosa que va aconseguir a força de descapitalitzar de talent a la plantilla, en benefici exclusivament de l’economia del propietari, de Chen Yansheng.
L’Espanyol, davant un possible playoff en el qual la pressió serà enorme
Temps hi haurà independentment del desenllaç de la temporada per a analitzar en profunditat les claus d’aquesta, però ara no hi ha més remei que lluitar fins al final per si un miracle permetés accedir a aquesta segona plaça, o sent més realistes per a intentar assegurar el bitllet que dona dret a disputar un incert playoff d’ascens. Per davant, queden tres partits crucials contra l’Oviedo, l’Amorebieta i el Cartagena, sent el primer enfront dels asturians un veritable desafiament tenint en compte la dinàmica del conjunt de Luis Carrión, i cal dir que aquesta promoció que amb la classificació a la mà i veient com estrenyen alguns dels equips que venen per darrere no està ni molt menys garantida. Si s’aconsegueix estar en aquest playoff, caldrà confiar que la plantilla és capaç d’aguantar una pressió que es albira enorme per a pujar a Primera, alguna cosa que hauria d’haver-se certificat fa ja jornades si tots els protagonistes d’aquesta història haguessin fet bé el seu treball.
