Ni rastre de l’ambició i estabilitat que prometia Chen Yansheng per a l’Espanyol
Fa a penes una setmana que l’Espanyol va aconseguir l’anhelat ascens a la Primera Divisió, i l’eufòria de l’afició perica s’ha topat amb la crua realitat. La compareixença pública del CEO Mao Ye i del director esportiu Fran Garagarza va ser un gerro d’aigua freda: van confirmar que s’aveïnen temps difícils i que la prioritat és optimitzar al màxim els escassos recursos disponibles. L’objectiu és evitar convertir-se en un equip “ascensor” i mantenir una plantilla prou competitiva per a no caure novament a Segona divisió. Encara que no és motiu de celebració, almenys hem de reconèixer que van ser sincers en pintar aquest panorama, encara que no és precisament encoratjador, per a l’afició de l’Espanyol.
Chen Yansheng, president de l’Espanyol durant vuit anys, enfronta ara una situació delicada. Cal recordar que quan va arribar a Barcelona al gener de 2016 ho va fer amb la promesa de projectar l’Espanyol cap a l’elit del futbol no ja espanyol, sinó europeu. Va garantir a l’aficionat no haver de vendre jugadors per motius econòmics i es va atrevir a pronosticar la presència de l’equip en la màxima competició europea, la Champions League, ja que veia al seu últim capritx capacitat per a lluitar per a estar “al nivell dels millors equips del món”. La possibilitat de veure l’Espanyol en el més alt després de la gestió de Dani Sánchez Llibre, que va estar a punt d’abocar a l’entitat al concurs de creditors, va seduir a la massa social i fins i tot als mitjans, però aviat van començar els dubtes sobre la seva gestió. Un dels grans problemes de Chen Yansheng ha estat el seu hermetisme acrescut pel fet d’haver de fer servir intermediaris per a fer arribar el seu missatge; incapaç d’aprendre la més mínima expressió en castellà o català, les seves paraules sempre han arribat al perico via traductors, i les últimes vegades que s’ha dirigit a la massa social blanc-i-blava ha estat mitjançant una pantalla, via telemàtica, donada la seva decisió de no viatjar a Barcelona suposadament pels impediments generats per la pandèmia i l’atapeït de la seva agenda professional. El principal encarregat de traslladar el seu missatge ha estat l’ara CEO Mao Ye:; l’alt directiu va arribar a l’Espanyol al gener del 2016, coincidint amb l’entrada de Rastar; anteriorment ocupava un càrrec a RCD, el despatx d’advocats Rousaud Costas Duran, que va gestionar l’operació de compravenda entre el citat Dani Sánchez Llibre i Chen Yansheng, i també va realitzar estudis postuniversitaris en la Universitat Abat Oliva (UAO), on va cursar un màster en gestió administrativa. Abans, també va exercir com a auditor en PriceWaterhouseCoopers durant quatre anys. No obstant això, la seva experiència en entitats esportives era nul·la, a diferència del seu antecessor José María Durán, que ha estat una illa durant el mandat de Chen per la seva bona labor al capdavant del club. La decisió de Chen de convertir en assessor i home de màxima confiança a Mao Ye s’ha vist traduïda en una absoluta falta d’autocrítica, i el seu principal objectiu ha estat defensar repetidament a la propietat i reafirmar el compromís de Chen amb el club, alguna cosa que no es correspon amb els fets.
El desastre en què s’ha convertit la gestió de Chen Yansheng queda reflectit simplement veient com l’Espanyol s’ha acabat convertint en una mera trituradora de càrrecs: en poc més de vuit anys, han passat per la casa tretze entrenadors, sis directors esportius i s’han consumat dos descensos, quan en els restants 80 anys de vida del club s’havien sumat quatre en total. En anteriors ocasions, quan el club era propietat dels seus socis, les directives pagaven amb el càrrec els seus fracassos esportius, però des de la irrupció de Chen i Rastar hi ha hagut que continuar suportant la mateixa propietat. No hauria estat problema si la seva aposta hagués continuat sent ferma, però la veritat és que amb el pas del temps ha estat evident un desgast en Chen, que sembla haver-se cansat de l’Espanyol, especialment en els moments en què no era tan aprofitable econòmicament. Malgrat salvar-se del desastre que hagués estat seguir en Segona per a l’economia, la plantilla i també l’autoestima de l’Espanyol, Chen sembla haver oblidat aquell desig de portar el club a estar entre els millors del continent, i el pitjor és que ha sabotejat els intents de compra que s’han repetit en els últims temps i que tant havien il·lusionat l’espanyolisme. Molts creuen que fins que extregui l’última gota de sang, llegeixi’s de beneficis econòmics, no deixarà deixar anar la seva presa, per a desesperació dels que anhelen veure un Espanyol capaç de lluitar d’una vegada per objectius ambiciosos.
