OPINIÓ | Juan José Caseiro: “El partit més llarg del món”
La contracrònica de l’Espanyol – Oviedo de Juan José Caseiro: “Em rendeixo a l’afició, patrimoni de la humanitat, la que mai falla, sigui quan sigui i la comunió de goig després del xiulet, demostra que som l’actiu més gran del club i que aquí sempre hi haurà vida, mentre hi hagi un perico en peus”.
Aquesta és l’opinió de Juan José Caseiro després del partit Espanyol – Oviedo, que va suposar l’ascens de l’equip a Primera divisió:
“El partit més llarg del món”
Els escric amb el cor, des del més recòndit d’una ànima esgotada, que va passar per tots els estats fins a la culminació de l’èxtasi final. Segurament vostè se sent identificat, perquè qualsevol anàlisi avui s’esvaeix per sobre dels que dicta la pell eriçada d’un d’aquests dies que quedaran gravats en la nostra particular i peculiar història.
Aquest partit etern va començar fa 7 dies, quan al Tartiere, ens van donar per morts. I és que a la verborrea contra nosaltres se suma qualsevol. Van dir ben alt que el nostre estadi era un cementiri i per no contradir als majors, decidim donar-los sepultura i posar-los epitafi: aquí descansa qui no coneix la força de 33.000 goles en blanc-i-blava.
Contra tots, un corrent es va obstinar en el transcurs de la setmana a aixecar-se contra nosaltres, en bona part fomentada per uns mitjans que es van sumar als que tenim aquí, sempre àvids de veure’ns caure. I la inquietud, enemiga de la paciència, ens va sobrevolar tots aquests dies, perquè fins al xiulet inicial, cap de nosaltres sabíem quin Espanyol veuríem, al cap d’un any d’alts i baixos.
La parada decisiva, el rebuig oportú, el central revitalitzat, el migcampista que lluita, el que va fer doblet, els que van sortir des del banc… fins als proscrits per l’afició, van complir amb la lògica que se li suposa a aquesta mena de partit: el pes de la història va jugar el seu paper.
Em rendeixo a l’afició, patrimoni de la humanitat, la que mai falla, sigui quan sigui i la comunió de goig després del xiulet, demostra que som l’actiu més gran del club i que aquí sempre hi haurà vida, mentre hi hagi un perico dempeus. Perquè els que no van poder estar i els que varen marxar, ens han enviat la seva força des de dalt. Cada llàgrima portava el nom dels quals ens van ensenyar el camí.
Joan; Omar, Calero, Cabrera, Pere Milla; Gragera, Keidi, Nico; Jofre, Puado i Braithwaite. Passaran els anys i citarem de memòria l’11 que va jugar el partit més llarg del món. Brian, Aguado, Salvi, Víctor i Pol, també apareixeran quan l’efemèride ens recordi aquesta nit, capitanejada per Manolo, que ens va arribar des de les entranyes del futbol sense focus. I cadascun de vostès, tindrà la seva manera d’expressar-la. Em permetran que em quedi amb el que em va dir al descans un apassionat seguidor: si això acaba així, serà “un final rosa en una temporada grisa”. Encara que el que de veritat importa, és que el final va ser feliç.
Juan José Caseiro
