Els canvis de l’Espanyol a Oviedo: un error de Manolo González o un problema de banqueta?
El RCD Espanyol de Manolo González s’enfronta al desafiament de revertir davant l’Oviedo el resultat advers de 1-0 patit en l’encontre d’anada de la final del playoff d’ascens a la Primera Divisió. L’esquadra blanc-i-blava, que una vegada més no va poder capitalitzar les seves oportunitats enfront de l’arc contrari, amb una producció ofensiva limitada, va sentir el pes de les seves fallades en el terreny del conjunt carbayón. Ara, l’única opció que els queda és superar a l’equip dirigit per Luis Carrión, que s’ha mostrat com un contendent exigent, i que sens dubte no donarà cap facilitat cara a poder aconseguir l’objectiu de l’ascens.
Fi a Oviedo a la ratxa de 18 partits sense perdre de l’Espanyol, 14 d’ells amb Manolo González
Amb la derrota a Oviedo, es posava punt i final a una extraordinàriament llarga ratxa de 18 partits consecutius sense perdre (l’última derrota que va patir l’Espanyol abans de la de diumenge passat datava del 10 de febrer, en el camp del Racing de Santander), 14 d’ells amb Manolo González en la banqueta, que fins al partit al Tartiere sumava cinc victòries i nou empats. El preparador gallec no coneixia la derrota com a tècnic del primer equip, i la primera ha arribat en un moment molt poc oportú, just en la setmana clau per a poder tornar a la màxima categoria. Precisament no falten veus que apunten a la banqueta per a explicar en part la derrota davant l’Oviedo : amb plena consciència del crític del partit i el cansament acumulat per alguns dels seus jugadors després d’enfrontar-se al Sporting , el preparador blanc-i-blau va decidir incorporar a l’onze inicial a Óscar Gil, Brian Oliván i Aigualit en substitució d’Omar , sancionat, Pere Milla i Melamed. Una estratègia que al principi va donar resultat, ja que la intensa pressió exercida pel conjunt espanyolista va generar nombroses pèrdues de pilota en la zona defensiva de l’equip asturià, a pesar que a dalt, en fase ofensiva, l’equip va produir poc i quan va arribar amb perill va mancar una vegada més de falta de punteria.
Un triple va canviar que no va sortir com esperava Manolo González
En un moment donat, per a evitar el cansament acumulat a les cames dels seus futbolistes després de tres partits disputats en només set dies, el tècnic de l’Espanyol Manolo González va decidir fer un triple canvi que com ell mateix va reconèixer, no va sortir bé, i que li retreu part de l’afició, entrant Sergi Gómez, Salvi Sánchez i Nico Melamed per Álvaro Aguado, Jofre Carreras i Javi Puado, una aposta en aparença conservadora, ja que s’optava per una defensa de cinc, mentre Luis Carrión va ser més atrevit en fer ingressar sobre el terreny de joc a un segon punta.
En un moment en què les forces semblaven igualades i aparentment no semblava urgent fer aquest moviment, especialment el de retirar a una atacant com Javi Puado per a fer entrar a un central, l’Espanyol va acusar els tres canvis en haver d’adaptar-se sobre la marxa a la defensa de cinc, i també el poc encert dels homes de refresc, amb el que es va veure literalment atropellat per un Oviedo que va detectar a la perfecció les febleses blanc-i-blaves. L’Espanyol va tornar a semblar-se perillosament al de la major part de la temporada, dubitatiu i insegur, i fins i tot un Joan García que portava molts encontres sent un autèntic tità sota pals va semblar contagiar-se del desconcert regnant i va errar permetent el gol dels blaus.
La banqueta de l’Espanyol, en el punt de mira
Després de la maçada encaixada amb el gol de l’Oviedo, el preparador de l’Espanyol Manolo González reaccionava esgotant els seus canvis fent entrar a Pere Milla i Keita Balde per Óscar Gil i Brian Oliván per a exercir de carrilers molt ofensius, encara que la seva actuació, com la de tots els homes de refresc, no va ser bona. Sense voler disculpar a Manolo González, aquest ha estat un dels grans problemes de l’Espanyol al llarg del curs, el no poder trobar en la banqueta l’aportació necessària per a revolucionar els partits quan ha estat necessari, alguna cosa que apunta més a la configuració de la plantilla que no a la direcció tècnica. De la mateixa manera, poc té a veure el preparador gallec amb el fet que el porter de moda en tot el futbol espanyol tingui un error inesperat en el moment menys oportú. Sí que el concerneix més el fer tants canvis d’una sola vegada, alguna cosa que va quedar demostrat va generar desconcert sobre el verd, i l’enrocar-se canviant un atacant per un defensor quan l’equip aparentment no estava sofrint i el desenvolupament del partit no semblava exigir-lo. Sigui com sigui la raó de la derrota, el balanç de la temporada i del mateix treball de Manolo González serà titllat de positiu, o bé de nefast, en funció del qual passi en la volta d’aquesta eliminatòria final del playoff d’ascens que es decideix aquest diumenge, i en la qual tots, tant en la banqueta com sobre el verd, estan obligats a minimitzar les fallades i oferir la seva millor versió. És un últim esforç exigible donada la importància del que està en joc, el fet d’abandonar al cap d’un any de molt de patimentt per a l’espanyolisme l’infern de la Segona divisió.
