Aniversari infeliç: avui fa tres anys, l’Espanyol aconseguia de manera sobrada un ascens directe que ara sembla un impossible
L’Espanyol s’ha vist atrapat en una sèrie d’empats, l’últim contra l’Sporting de Gijón a l’Stage Front Stadium (0-0), que ho ha distanciat de la possibilitat d’ascens directe i sembla abocar-ho en el millor dels casos a la disputa del playoff, on s’enfrontaran el tercer, quart, cinquè i sisè de la taula de LaLiga Hypermotion. Ara, a sis punts del Valladolid , el segon classificat, precisament el seu pròxim rival en la jornada 39, i amb només quatre jornades restants, la pressió augmenta extraordinàriament per als blanc-i-blaus. El partit de Zorrilla és a vida o mort per als de Manolo González per a continuar tenint alguna opció d’ascens directe, la qual cosa mirant les estadístiques no sembla gens senzill: al bon moment de forma dels de Paulo Pezzolano cal afegir que el blanquivioleta és un camp que se li resisteix als pericos, que no guanyen allí el Lliga -sí que ho van fer en Copa del Rei en el 2010, 0-2) des de fa 23 anys, des de la temporada 2001-02; des de llavors, ha jugat 10 partits saldats amb 5 empats i altres cinc derrotes.
Malgrat l’arribada de Manolo González com tercer entrenador de la temporada, l’Espanyol no ha aconseguit millorar el seu rendiment: all el seu lideratge, l’equip ha collit dues victòries i sis empats en vuit partits, mantenint-se invicte però sense aconseguir l’impuls necessari per a escalar posicions en la taula. Ara, els números i també les sensacions suggereixen que l’Espanyol hauria de concentrar-se a mantenir-se entre els sis primers més que a perseguir el Valladolid: amb l’Eibar en tercera posició amb 64 punts i els blanc-i-blaus en quarta amb 61, la competència s’intensifica amb Oviedo, Racing de Santander, Elx, Burgos i Sporting trepitjant-los els talons i amb un calendari que no ofereix respir amb enfrontaments davant Valladolid, Oviedo, Amorebieta i Cartagena, alternant partits com a local i visitant. A excepció de Cartagena, que es troba en la meitat de la taula, la resta dels equips lluiten per objectius crítics tant en el cim com en la zona de descens.
Avui fa tres anys, l’Espanyol de Vicente Moreno aconseguia l’ascens directe de manera plàcida
Molt diferent és l’actual situació de l’Espanyol de la qual es vivia fer avui just tres anys, en què el conjunt blanc-i-blau aconseguia de manera matemàtica el seu cinquè ascens a Primera. Aquell 8 de maig de 2021, amb un 0-0 en La Romareda davant el Reial Saragossa i faltant com ara quatre jornades per a acabar la competició regular, el conjunt de Vicente Moreno certificava per la via ràpida el seu retorn a la màxima categoria, perduda per 5a vegada un any abans.
Les dades d’aquell Espanyol són aclaparantment superiors als actuals: sumava 78 punts, 17 més que ara, amb vuit victòries més i una derrota menys, i 28 gols més de diferència entre els anotats (66 llavors per 54 ara) i els rebuts (de 23 a 39). El diari ‘As’, que dedica una molt recomanable peça escrita per Iván Molero a aquest aniversari, recorda que de la plantilla d’aquell ascens ja no estan 17 integrants de la plantilla, com el pichichi Raúl de Tomás (23 gols) i Diego López (25 rebuts). Els supervivents són Javi Puado, Nico Melamed, que apura les seves últimes setmanes com perico abans de marxar destí Almería, Leandro Cabrera, Fernando Calero, Keidi Bare i Óscar Gil, a més de Pol Lozano, Omar El Hilali i Jofre Carreras, llavors amb fitxes del filial. El balanç esportiu des d’aquella data no pot definir-se d’una altra manera que mediocre: l’equip ha sumat en aquest temps 144 punts sobre 354 possibles entre Primera i Segona, un 40 per cent dels quals hi havia en joc, amb només 34 victòries, vuit per any, 42 empats i altres tantes derrotes, amb 151 gols a favor i 166 rebuts.
L’Espanyol de Chen Yansheng i Rastar, una trituradora de càrrecs
També aporta ‘As’ altres dades que no per coneguts, deixen de ser demolidors i il·lustratius d’en el que s’ha convertit l’Espanyol de Chen Yansheng i Rastar, una veritable trituradora de càrrecs i de canvis de rumb en els projectes: en els tres anys que han passat des d’aquella data, per la banqueta del primer equip blanc-i-blau han passat el mateix Vicente Moreno, Luis Blanco, Diego Martínez, Luis García, Luis Miguel Ramis i, ara, Manolo González. En la direcció esportiva, ho han fet Rufete, després Domingo Catoira i ara Fran Garagarza. I en la direcció general, José María Durán va cedir el seu lloc a Mao Ye.
