De García Albiol a Rufián passant per Turull o Salvador Illa: pericos il·lustres expliquen com van viure l’ascens del seu Espanyol
Aquest diumenge es complirà una setmana des de l’ascens del RCD Espanyol a Primera divisió, d’aquesta clau 2-0 al Real Oviedo. Milers de pericos ho van seguir en directe en estadi, i molts altres ho van fer des de la distància, units tots per un mateix desig, tornar a veure l’equip del seu cor en la màxima categoria després d’un any de màxim sofriment-. Roger Requena reflexa en les pàgines del diari ‘Ara’ com van viure aquesta històrica jornada una desena d’il·lustres seguidors de l’Espanyol pertanyents al món de la política, l’esport, el periodisme o la publicitat.
El prestigiós publicista Toni Segarra reconeix que “em va costar horrors veure l’eliminatòria contra la Sporting i no vaig ser capaç de veure la de l’Oviedo. Sofreixo massa. Vaig acceptar una invitació per a un meravellós festival de música a Tavertet. Gairebé sense cobertura, era ideal. Però així i tot anava rebent whatsapps i em vaig posar molt nerviós. Vaig decidir no mirar el mòbil. A la meva dona li va arribar un tuit del segon gol de Puado i vaig sentir aquest neguit pessimista del perico antic. Vaig decidir no tornar a mirar-ho fins que la cosa hagués acabat. Quan faltaven deu minuts estava tremolant. Amagat entre arbres, fent veure que assistia a un meravellós recital de piano. Cada cançó em deia a mi mateix ‘Quan acabi aquesta, mires el mòbil’. Però no em vaig atrevir. Continuava tremolant. Llavors, vaig veure la meva dona amb el mòbil a la mà i feliç. Allà ho vaig saber. Volia cridar, però no sortia res. Vaig estrènyer els punys molt fort molta estona. Vaig mirar el mòbil: desenes de missatges de felicitació. Vaig intentar respondre però tremolava exageradament. Vaig passejar pel bosc, escoltant la música. El tremolor va marxar al cap de dues hores. Vaig trobar molt a faltar haver anat al camp, però sort que no vaig ser”.
Xavier García Albiol, polític del PPC i alcalde de Badalona, reconeix que “tenia molts dubtes, perquè l’Espanyol havia donat molt mala imatge aquesta temporada i em preocupava que en el tram final a l’equip li havia costat molt fer gols. Per això, i per la por característica dels seguidors de l’Espanyol, anava amb molta preocupació. Vaig veure el partit ple de nervis. En el minut 20 em vaig haver d’aixecar del meu seient i vaig ser al bar. La cap de protocol del club va veure com estava i em va donar unes gotes tranquil·litzants. I encara sort que el meu fill era a l’altra banda del camp, que si no m’hauria aixecat i hauríem marxat. Estava preocupat, segurament, de manera injustificada. Quan van marcar els dos gols em vaig relaxar. Malgrat passar-ho molt malament, tot va acabar de manera fantàstica i ens emocionem junts. Ara, a esperar que facin un equip competitiu i no hàgim d’estar sofrint com hem fet la major part de la nostra existència. Només he viscut dues alegries com a soci de l’Espanyol: les Copes del Rei del 2000 i del 2006. La resta és mediocritat o sofriment”.
El comunicador Sergi Mas explica que “era un partit que l’equip podia perdre, però que els aficionats no ens el podíem perdre. Vaig menjar a l’Splau, que tenia un aspecte de final de Glasgow del 2007. Hi havia molta gent amb la samarreta de l’Espanyol. Feia olor de final, perquè ho era, per al club i per a l’equip. Creia que quedaríem 3-1, però ningú tenia una cara convençuda. La pericada portava tota la setmana sofrint, un sofriment molt perico. I més de mig país volia que guanyés l’Oviedo: no sols a Catalunya, també a Espanya. Durant el partit, la sensació va ser de molta seguretat, perquè vaig veure la defensa molt sòlida. Sofria perquè ens marquessin en un contraatac. Ells no van començar a estrènyer fins al minut 70. La resta de partit van perdre temps. Quan marquem el primer, vaig abraçar molt fort el meu fill major, de 25 anys. I quan encara em recol·locava a la cadira, marquem el segon i el vaig tornar a abraçar, encara més fort. En acabar, el meu fill em va dir de baixar a la gespa. Això no entrava en el meu esquema, però vaig pensar ‘Quantes vegades el meu fill em podrà preguntar si baixem a la gespa?’ I sí, baixem junts. A pesar que no hi havia res a celebrar, perquè el normal era que l’Espanyol disputés la 88a temporada en Primera, era la revetlla, quedem amb uns amics que no són pericos i van brindar amb mi: per mi i per la meva felicitat”.
Per al nostre olímpic Ander Mirambell, “va ser un dels dies més importants com perico. Al matí vaig ser al gimnàs per a treure l’estrès. Després, vam anar a menjar amb la família Mirambell, que tenim vuit carnets de soci de l’Espanyol. Per a mi el futbol sempre ha estat família, el moment que es viu més enllà del partit. Ser perico significa molt més que futbol. La clau de per què l’Espanyol continua sobrevivint a tot és que té famílies que continuen amb aquest sentiment i porten l’ADN perico. Ho vaig passar amb bastants nervis i pell de gallina. En la celebració dels gols, els Mirambell gairebé caiem a la graderia inferior després de fer una bola de gent que s’abraçava. Semblàvem castellers. Va ser màgic. Per a mi era el partit més important de la història del club. Anar 2-0 al descans ens va treure bona part dels nervis. Celebrem l’ascens en la graderia i vaig marxar ràpid al cotxe perquè volia arribar a casa i celebrar-lo amb el meu fill Kai, que és petit i no va poder venir. Després celebrem la revetlla a la platja. La gent em felicitava mentre tiràvem petards, també per missatge, des de Madrid, els Estats Units i des d’institucions estrangeres. No som conscients de com és d’important l’Espanyol a Catalunya i internacionalment”.
L’ex waterpolista Jennifer Pareja recorda que “vaig veure el partit sola a casa. Portava tot el dia nerviosa. Abans del partit tenia por, no el veia clar. Pensava que marcaríem, però veia una pròrroga i sofriment. Els gols els vaig celebrar al sofà, però com si estigués en el camp. En el 2-0 vaig ser cap a l’habitació a posar-me, d’entre totes les samarretes de l’Espanyol que tinc, la del Jarque amb el 21, que és la de la sort. Vaig acabar el partit gaudint i sofrint fins al final, no el vaig poder evitar. Alguns seguidors de l’Oviedo que conec m’anaven felicitant i dient que ja ho teníem fet, però fins que l’àrbitre no va xiular el final no vaig estar tranquil·la. Va ser molt emocionant, vaig acabar contenta i feliç per a estar on ens mereixem al cap d’un any en què hem sofert molt”.
Aquest és el relat de Salvador Illa, primer secretari del PSC: “Era un dia especial per a mi perquè tenia un compromís familiar. Cada any ens reunim amb la família de la meva dona per a celebrar Sant Joan i no vaig poder anar al camp. Vaig haver de seguir una part del partit per telèfon i l’altra per la ràdio, tornant cap a casa. Els dos gols els vaig escoltar per la ràdio. Va ser un moment de molta emoció, perquè no era un partit senzill, però pel qual vaig veure va haver-hi una voluntat clara des del principi d’anar a guanyar i buscar la victòria. Ho vaig celebrar amb la família, amb els germans i amb el pare, que també és molt perico”.
Un altre polític, Jordi Turull, secretari general de Junts, explica que va seguir el partit “a casa d’un amic a Alpens, on anava de revetlla. Vaig estar escoltant el partit per la ràdio amb el mòbil. També anava parlant per missatge amb alguns amics que estaven en el camp i que m’enviaven fotografies. A estones apagava la ràdio i seguia el partit per les xarxes socials, perquè escoltar el futbol per la ràdio em posa nerviós”.
Gabriel Rufián, portaveu d’ERC en el Congrés, va seguir el partit “amb el meu fill de cinc mesos en sofà i passejant pel menjador, sofrint com correspon a qualsevol aficionat d’equip humil. Hem tornat on ens tocava tornar, i més que contents estem alleujats”.
Finalment, l’ex perica i actual jugadora de la Fiorentina Vero Boquete relata: “Estic a Alemanya comentant els partits de l’Eurocopa amb TVE. El nivell de nervis que tenia era altíssim des del matí mateix. Tinc un grup d’amigues pericas i estàvem totes al costat de l’atac de nervis. Em va tocar viure el partit sola des de Berlín, i en l’hora del partit vaig entrar a l’habitació i el vaig veure sola, en silenci… i a crits. Els últims minuts ja els vaig seguir en la seu de TVE, perquè entrava en directe. El somriure no se’m va esborrar fins a la nit, quan em vaig prendre una bona cervesa a la salut de tots els pericos. Quina temporada més dura!”
