OPINIÓ | Juan José Caseiro: “La mania de no guanyar”
L’opinió de Juan José Caseiro després de l’Espanyol – Andorra:
El dictador Ceaucescu, obsessionat amb poder ser enverinat a través de la roba, guardava els seus vestits en un búnquer inaccessible i tenia la mania de cremar cada dia el que vestia. I el que hauria de ser el dictador de la categoria, després de tres canvis de vestimenta en forma d’entrenador, té la mania de no guanyar i saca a relluir els episodis de cada jugador.
La mania de Joan és continuar parant per a deixar-nos vius; Omar, amb 20 anys, li ha agafat inclinació a estar més pendent de la brega que de jugar; la de Sergi no arriscar i la de Víctor és creure que el currículum li salvarà. La chifladura de Brian, copiada per Omar, és ara la d’allunyar-se del que vam veure un any enrere.
La de Gragera és bona, consisteix a saber que no et decebrà. Keidi va reflectir l’excentricitat de l’entrenador, formigó abans que violí i Nico fent-ho bé en un de cada deu partits és la seva tendència i no acaba d’explotar.
La raresa recognoscible de Puado és enxampar la ratxa d’encertar, a Jofre li han adjudicat la de ser substituït quan hi havia altres pitjors i a Braithwaite que no se li llevi la que té de continuar marcant quan no mereixem més.
Completen el ventall d’obsessions que a Aigualit li sobren tocs per a donar una passada i a Salvi que va camí de passar sense pena ni glòria. A Pol li va donar la neura i va buscar alguna passada que uns altres no intentaven. Raresa va ser allunyar a Gastón de l’àrea i Calero, del qual ja ni m’acordava, aquesta vegada sense tirada a l’error.
Extravagant empat contra el cuer i gràcies. 36 jornades després, fins al més optimista estaria legitimat per a tirar la tovallola. Potser hi ha un canvi de rumb encara que costa creure-ho. Jugadors que juguen malament, equip que juga malament. I això no és una mania, és simplement, la realitat, inclosa la dels àrbitres, amb aquesta inclinació per a fotre’ns cada dia una miqueta més.
Juan José Caseiro
