El discurs de Jordi Évole que indigna l’espanyolisme
El popular periodista Jordi Évole, conegut seguidor del FC Barcelona que en el seu moment va ser crític amb els beneficis que reportava la presència de l’Espanyol en la seva localitat natal, Cornellà, ha sulfurat els ànims de l’afició perica amb un escrit publicat en ‘La Vanguardia’ per considerar-lo victimista, i ignorar el que de mèrit suposa la militància en l’entitat perica en el context que es viu a Catalunya. En aquest escrit, titulat ‘Papà, per què no som del Reial Madrid?’, Évole reflexiona per la situació que viu l’afició blaugrana en un moment en un moment de pocs èxits i alegries esportives:
“Els set dies que van del PSG-Barça del Parc dels Prínceps al Barça-PSG de Montjuïc han estat els més feliços del que porto d’any. Em vaig il·lusionar com una criatura imaginant no sols que passàvem a semifinals, sinó fins i tot que ens ficàvem en la final contra el City de Guardiola. Que tornàvem a Wembley per tercera vegada, després d’haver aconseguit dues Copes d’Europa allí. No vaig poder evitar aquesta fantasia, com qui fantasia amb aquest número de loteria que mai toca o amb el Scalextric que tampoc li van portar aquell any els Reis Mags.
Vaig estar a punt d’enxampar els vols a Londres per al cap de setmana de la final. I si no ho vaig fer va ser per superstició. No els compris encara que igual ho portes mala sort. No va fer falta. Vaig compartir la meva il·lusió i vaig enviar missatges a grups de WhatsApp que llegits avui són la versió futbolera del conte de la lletera.
Per descomptat, el dimarts vaig pujar a Montjuïc. En la meva agenda, la tarda del 16 d’abril l’única cosa que havia anotat era Barça-PSG. Res més. De fet, ja havia anul·lat algun viatge els dies que s’anaven a jugar les semis, per si de cas. No em diguin que vist amb perspectiva no té un punt de tendresa.
Vaig quedar amb un amic en la plaça Espanya a les 18 hores, per a degustar la tarda sense presses. Vam veure als 400 francesos que anaven a pujar escortats per desenes de mossos d’esquadra fins a l’estadi. Una gent els càntics de la qual donen a entendre un odi atàvic al Barça, que no sé molt bé on té el seu origen. Del 6-1 de la remuntada? I alhora veneren a l’entrenador del Barça d’aquella nit, fitxat aquesta temporada? Han de ser coses del futbol modern.
Ens creuem en les escales mecàniques a desenes de xavals i xavales que ja baixaven. M’ho van explicar. No tenen entrada, però queden un parell o tres d’hores abans del partit per a muntar una espècie de processó laica que acompanya en els seus últims metres a l’autocar de l’equip. Un ritual de benvinguda als gladiadors que et representaran en la batalla. Aquesta tarda es van encendre tantes bengales que amb el fum va haver-hi qui va confondre l’autocar del Barça amb el del PSG i li van llançar objectes. Equivocació inquietant per a una tarda on tot són senyals.
També va succeir que de camí a la muntanya màgica em vaig trobar a un parell d’amics als quals no veia des de la final de Berlín, en el 2015. Ens abracem convençuts que allò era el senyal inequívoc que enguany ens tornaríem a trobar a Londres. Tot molt científic.
L’ambient en Montjuïc va ser elèctric fins a l’expulsió d’Araújo. Amb tant de càntic no vam poder escoltar l’himne de Catalunya que van punxar per megafonia a l’arribada del president de la Generalitat. Un senyal per a Pere Aragonès?
Final. 1-4. En un parell d’hores, el castell de naips construït minuciosament des de la victòria a París es va enfonsar. La baixada de la muntanya de Montjuïc va ser dura. Molt de silenci i caps baixos. I algun pensament en veu alta: només falta que demà passi el Madrid”
I al final, el paràgraf que ha generat controvèrsia i crítiques de molts seguidors blanc-i-blaus, que en xarxes han recordat a l’abans conegut com a “Avalotador” el que significa ser seguidor de l’Espanyol a Catalunya, a l’ombra d’un monstre com l’FC Barcelona:
“I així va ser. Una vegada més. Jo ja no tinc temps ni edat de canviar d’equip. Però entendria que algú més jove es preguntés: i per què no soc del Reial Madrid? Li diria que aquesta és una militància massa senzilla. Que guanyar sempre ha de ser l’hòstia, però no és l’humà. Que la vida està plena de derrotes. De decepcions. Que les pelis que triomfen en taquilla són eficaces, però no les millors. Que la poesia no té per què ser un gènere menor respecte a la prosa. I que la il·lusió de la meva última setmana, fins i tot perdent, va ser una delícia. No em vull ni imaginar el dia que tornem a guanyar”
